Cafè amb llet: dues o tres tasses

Pel que fa a l’episodi lingüístic de Quimi Portet amb un cambrer, diverses qüestions. Sense entrar en el fons de l’assumpte que ha generat els esperables (i necessaris i justificadíssims) esgarips de l’opinió pública catalana, cal començar per denunciar el comportament del pretès cambrer. És igual la llengua que es parla i la llengua que s’entén: a un client no se’l pot tractar com ho va fer aquell individu. Això ens duria a un debat que avui no toca com és el del tracte al client en un sistema econòmic (l’actual) determinat per l’obtenció ràpida de beneficis, la minimització de la qualitat i la precarietat laboral.

Entrant en el que ens importa ara, si un cambrer és capaç de dir-li a un client el que aquell paio va dir al cantant vigatà, demostra molt a les clares la situació en què viu la nostra llengua al nostre país, si és que no la sabíem prou. Perquè hagi passat això (que Balearia contracti un cambrer que no entén el català i que aquest cambrer tingui la sans façon de xulejar per aquest fet) demostra que són poquíssims a la vida diària els Quimis Portets que demanen cafès amb llet i que, si es troben amb una resposta impertinent, ho fan públic o ho denuncien. Aquest és el nostre mal i aquest és el problema de la nostra llengua: la demanda per part dels seus parlants. No dic militància ni heroïcitat, dic només demanda d’una certa dignitat en el respecte a la llengua mil·lenària. Si aquesta actitud fos més generalitzada (no és fàcil, ho admeto) les coses rutllarien d’una altra manera i no caldria lamentar-se’n tant, com tenim per costum.

L’enemic, davant aquest nou episodi, ha tingut el desvergonyiment no sols de girar l’argument (no és el dret del català sinó l’obligació del castellà) sinó de desviar l’atenció cap el fet d’una presumpta violació del dret a la imatge del cambrer en qüestió pel fet de publicar la seva foto a Twitter. Exactament la mateixa estratagema que es va fer servir amb les gravacions al despatx del ministre: no importa el què ha passat, sinó un detall de com ha passat.

Caldrà continuar la batalla del cafè amb llet (qui en demani als bars: jo l’odio), articulant bé les paraules, que t’entenguin, que no et facin morros, que no et portin un cafè amb gel (no hi ha cap so coincident entre “llet” i “gel”, però en fi…) i que te’l puguis prendre tranquil·lament sense la sensació que hagis hagut de batallar en una guerra que no hauria de ser si fóssim un país normal.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *