Fins aquí hem arribat

Jo també hagués votat remain, però la realitat és prou complexa com per celebrar el resultat del referèndum d’ahir al Regne Unit o bé per plànyer-se’n, sense més consideracions o matisacions. I la notícia que ens despertava aquest matí en demana moltes, de matisacions.

Abans que res cal felicitar el poble britànic, amb enveja molt mal dissimulada, pel nou exercici de democràcia que ha brindat al món: un primer ministre que promet un referèndum recollint les inquietuds de la seva societat i el porta a terme; uns polítics posicionant-s’hi a favor o en contra, sense tiràniques submissions a la disciplina de partit; un procés d’escrutini ràpid i impecable, sense tupinades ni irregularitats del vot per correu; i de nou un primer ministre que n’acata els resultats i posa en marxa el procés subsegüent (el mateix matí!) mentre anuncia la seva dimissió.

Encara que, repeteixo, hagués preferit que aquell país continués a la Unió Europea, potser que és millor que les coses hagin quedat com han quedat. El Regne Unit sempre s’ha sentit incòmode formant part del continent, aquella salvatge terra que queda incomunicada quan a la Mànega hi ha temporal. Sempre han estat el que vulgarment se’n diu rancho aparte: a les primeres eleccions al Parlament van insistir en fer-les un dijous quan la resta de països va esperar al diumenge següent, no han volgut entrar mai a Schengen, no diguem a l’euro, i encara darrerament havien aconseguit un estatus amb unes condicions especials, en la línia de l’Europa “a la carta” de la qual van ser, de fet, els instigadors.

Això haurà de portar a aquesta Europa a reflexionar molt seriosament sobre què és, què vol ser i què necessita ser. El que ara està de moda dir: s’haurà de “repensar”, o molt més que això. El vell continent i el costós procés d’integració iniciat fa més de seixanta anys necessiten modificar el paper dels estats, reformar i democratitzar la seva arquitectura institucional i decidir-se per assumir una política comuna per tots aquells temes que un món globalitzat demana. Com bé ha declarat avui el conseller Romeva, si aquest procés s’hagués fet abans, avui no estaríem lamentant la primera “deconstrucció” (o la segona, si comptem Grenlàndia) de la comunitat europea.

Els resultats han ofert una nítida victòria del remain a Escòcia. Me n’alegro per ells, perquè torna a posar al centre del debat polític el futur d’aquella nació. El gran espantall que es van sentir dir els escocesos quan van anar a les urnes fa dos anys va ser, precisament, que quedarien fora de la Unió Europea si gosaven dir “sí”. Bé doncs, ara resulta que els que tant amenaçaven són els que han quedat fora i tot adquireix una nova dimensió, de manera que la primera ministra Sturgeon (també aquest matí: quina gent més puntual!) ja ha comparegut entre les banderes escocesa i europea (i també amb unes horroroses peces de porcellana, tot s’ha de dir) per anunciar un probable segon referèndum.

La paraula referèndum, sigui per referir-se als casos britànic, escocès o català, s’està pronunciant molt, amb ganes o sense, a la campanya electoral espanyola que està a punt de finir. El referèndum que no ens deixen fer o el que alguns, càndidament, ens prometen. Tot el que ens van perbocar el 9-N, quan vam aconseguir-ne ni que fos un succedani, ara no serveix per l’exemple britànic. Ni l’unionista més animal objectarà que el remain ha guanyat per menys del 52 % de vots, ni que ha dividit la societat en dos, ni que obligarà l’UK a abandonar la Unió Europea (i potser a vagar per una galàxia eternament), ni que no s’ha comptat amb l’opinió de la resta de conciutadans europeus. Se’n diu democràcia, d’això.

I acabem amb les molt reveladores declaracions de Pedro Sánchez: “això és el que passa amb les consultes que traslladen a la ciutadania els problemes que han de ser resolts pels polítics”. Els polítics són uns éssers superiors als simples ciutadans mortals? Les grans decisions no les han de prendre els ciutadans precisament perquè són grans decisions? Se’n diu democràcia també, d’això. Ens està insinuant el senyor Sánchez de que el millor que pot fer la ciutadania, o sigui el poble, és desentendre’s de la política i dedicar-se al panem et circenses mentre una casta de privilegiats fan i desfan a les altures? O potser és que només tenia posat un ull al quadrant nord-oriental de la península ibèrica i la seva cançó de l’enfadós que li destirota l’estratègia post-electoral? M’inclino per la segona opció, que perpetua una estretor de mires espanyol per encarar la qüestió catalana. Ja s’ho trobaran.

La tribulació provocada pel brexit ens augura futures i trepidants novetats. El demà no està escrit i si l’ha d’escriure algú, que siguin els seus protagonistes, els mateixos ciutadans.

[Imatge: www.strategic-culture.org]

2 pensaments a “Fins aquí hem arribat

  1. La mancança d’esperit democràtic pel que fa als referéndums, a nivel peninsular no es limita als polítics “españoles”.
    També a ca nostra tenim alguns exemples: Recordar el cas d’un president del Parlament català (adscrit a ERC) que va negar-se a tramitar una ILP que demanava un referéndum sobre la independència (només una força política parlamentària era partidaria de l’ILP. I aquesta força política, Solidaritat per la Independencia, a les eleccions posteriors va perdre tota representativitat parlamentària). També recordar les declaracions de molts polítics “nostres” que diuen que el referéndum s’ha de fer només quan es tingui la certitud que el resultat sigui el “bo”… Poca vergonya, és el que molts tenen. La pocavergonya que demana ser soci d’un club tan particular i poc democràtic com és la UE.
    La pocavergonya és -ai!- també transversal.

    Atentament, i bon dissabte

Respon a Francesc Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *