Les aigües turbulentes

Presentació del llibre de Francesc Marc Álvaro, Per què hem guanyat, a la Cambra de Comerç de Tarragona ahir el vespre. Segons confessió del propi autor, Tarragona és la penúltima ciutat catalana on ho ha fet (li queda Figueres) i l’espera s’ho valia, perquè tant la seva dissertació com el debat posteriors, referits indestriablement al llibre i al procés, van ser de gran interès.

Com segurament es prou conegut, es tracta d’una mena de diari que l’autor va fer entre dues dates particularment decisives del costerut calendari sobiranista dels darrers temps: el 24 de maig, eleccions municipals, i el 27 de setembre, eleccions al Parlament. Eleccions aquestes darreres que van donar un 48 % de vots a favor de la independència de Catalunya i que van generar un intens debat, que encara dura, sobre si aquella “quasi meitat” era un got mig ple o mig buit. Álvaro s’encarrega al llibre, ja des del mateix títol, en aclarir-nos que el got està mig ple. Ell diu, i així ho va exposar a l’acte, que aquell resultat és un èxit si tenim en compte on estàvem fa ben pocs mesos, que no sabem apreciar l’èxit obtingut i que hem de valorar el fet de disposar d’un govern independentista, cosa importantíssima.

Ha ajudat, i encara ajuda al procés, la maldestra actuació de l’estat, però ens fa falta encara una mica de múscul per “saltar la paret”, que és l’expressió que fa servir Álvaro per referir-se al moment definitiu en què caldrà, finalment, trencar els ous per fer la truita. Curiosament també va usar aquesta metàfora culinària per dir que el país té uns bons ous (això admet fins a tres lectures) però que fa unes truites justetes. Definitivament, ahir Francesc Marc li va donar pels símils culinaris: si la cuina és temps i foc (ho diu el seu cunyat, de l’ofici), la política és temps i vots. Parlant de temps, va blasmar del concepte “tenim pressa” i no li falta raó. Va formular dos consells-demandes als polítics del procés, a saber, que parlin menys i que el que facin s’assembli molt al que diuen.

En cada pàgina, en cada un dels dies del seu dietari, Álvaro explica interioritats del procés, obtingudes per les facilitats que dóna ser periodista, segons va assegurar, i interioritats més personals: és també un llibre tafaner. Friso per llegir-lo. Escriu molt bé i acostumo a estar sempre d’acord amb les seves reflexions.

[Imatge: www.naciodigital.cat]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!