Com a cal sogre

El president espanyol ha estat objecte aquest matí d’una broma radiofònica, ràpidament esbombada per tots els sistemes virals de comunicació. Un col·laborador d’un programa de Ràdio Flaix s’ha fet passar pel president Puigdemont i ha aconseguit sense cap dificultat parlar amb Rajoy. Posteriorment li ha revelat la broma i li ha agraït el fair play. Més enllà de la valoració que podem fer de la facècia (hi ha hagut qui s’ha escandalitzat i qui ho ha trobat la mar de divertit), sobten les errades en els protocols de comunicació de la Moncloa. Se suposa que és un lloc que ha d’estar molt protegit en aquest aspecte i que l’accés telefònic al president del govern espanyol ha de passar uns rigorosos filtres per evitar precisament el que ha passat avui.

Caldrà concloure que el poder polític és molt més vulnerable del que a vegades pensem. Al respecte, puc explicar una anècdota personal. En una ocasió, parlo dels anys vuitanta, em van encarregar una gestió a les oficines del Diari Oficial de la Generalitat, que en aquells moments tenia la seu al Palau. Em van especificar que, en arribar al Palau, havia de demanar per Secretaria General de Presidència, ja que aquest era l’òrgan del qual depenia el butlletí oficial. A l’entrar a Palau, potser pels nervis o per un simple descuit, vaig demanar per la “Secretaria de la Presidència”. L’encarregat de l’accés, sense cap impediment ni comprovació de cap tipus, em va deixar entrar i em va indicar com havia de fer per arribar als dominis de la secretària particular del president (Pujol), la totpoderosa Carme Alcoriza. Resultat: sense voler, em vaig trobar tot sol al saló de Montserrat i amb l’oportunitat de colar-me per estances i despatxos i tafanejar el que hagués volgut, amb tot el que això podia comportar en termes de seguretat.

El malentès es va resoldre de seguida i en pocs minuts vaig poder accedir al lloc on havia de fer la gestió que tenia encomanada. L’anècdota revela la relaxació que hi havia en aquella època, tot i que les amenaces terroristes, els motius per provocar algun tipus de desordre o el nombre de friquis o sonats no devien ser molt diferents que els actuals.

Sempre s’insisteix que els governants han de ser més accessibles i estar més en contacte amb la societat, i no sembla que aquesta lloable idea es pugui fer realitat, però sempre hi ha alguna porta falsa per aconseguir-ho, com ha quedat patent amb el que ha passat aquest matí (o el que em va passar a mi ja fa trenta anys).

[Imatge: www.president.cat]

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *