Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall Camps

2 de desembre de 2015
0 comentaris

‘Ocho apellidos catalanes’

Prèvia: encara que el tema de les relacions sentimentals inter-autonòmiques m’és d’especial interès, mai no he arribat a veure ni al cinema ni a la televisió Ocho apellidos vascos, l’exitós precedent de la pel·lícula que avui comentem. Els poc engrescadors comentaris que em van arribar d’aquell film (“té alguna escena divertida”, “per passar l’estona”) van fer que passés per complert de les tribulacions entre el sevillà Rafa i la basca Amaia.

Però resulta que l’èxit, almenys de taquilla, ha propiciat una seqüela catalana i aquí ja se m’ha plantejat el dilema de veure-la o no, i ha estat que sí. El morbo de saber què diuen, i què no, i com ho diuen, i com no, hi ha contribuït. Amb algunes prevencions i en terreny diguem-ne identitàriament neutral, això sí: en un cine de les Canàries.

Les crítiques, com se sap, han deixat la pel·lícula a l’alçada del betum. Vulgar còpia de l’original, esquetxos sense gràcia, interpretacions planes… He de dir, en honor a la veritat, que no la vaig trobar tan dolenta com em pensava. Parlo des de la perspectiva més formal, d’anar a veure una comèdia “per passar l’estona”, com se m’havia dit quan es va estrenar la versió basca. Una altra cosa és el fons, el tractament dels tòpics peninsulars i, naturalment, del procés sobiranista, en ple apogeu en el moment d’estrenar aquesta cinta, per alegria dels seus exhibidors.

Pel que fa als tòpics, cap motiu de queixa, per diverses raons. Per començar, tothom rep, sigui quina sigui la seva procedència geogràfica, posició social o activitat professional. A destacar, al respecte, la repassada que es fa del món hipster, francament còmica. En segon lloc, perquè els tòpics són els de sempre (per això són tòpics…) i per tant tornen a sortir els bascos exagerats, els sevillans ganduls o els catalans pesseters. Res de nou. I en tercer lloc perquè si a aquestes alçades algú encara se l’agafa amb paper de fumar quan sent determinats llocs comuns, doncs s’ho haurà de fer mirar.

Això val també amb matisos pel tema llengua, que dóna molt de joc a la pel·lícula (de fet s’hi senten les quatre més importants de l’estat, la qual cosa no hauria de passar desapercebuda). Pot arribar a ser divertit sentir el tal Rafa imitant l’accent català, menjant-se les vocals finals i exagerant les eles velars, ho admeto. El que passa és que, com sempre, amb les llengües no es juga net del tot, i el català continua apareixent com una raresa, com una nosa, com una peculiaritat, és a dir, tot l’equilibri (almenys aparent) de pobles, personatges o tòpics que la pel·lícula reflecteix, desapareix amb les llengües.

Pel que fa al procés independentista, com és sabut, apareix formant part d’una ficció per enganyar una de les protagonistes (oblidable Rosa Maria Sardà), en la línia de Goodbye Lenin! És a dir, la voluntat d’una majoria de catalans (o, com a mínim del 48 %) queda reduïda aquí a una comèdia, a una tramoia, a una mena de caprici local en forma de festa temàtica en un poble medieval decorat amb estelades (per cert, no hi apareix cap bandera catalana, la de tota la vida vull dir). Dóna la sensació de que el missatge de fons és que uns quants catalans “juguem” a països, com els nens juguen a lladres i serenos o a cuinetes.

Però potser l’element per estar-hi més en desacord seria el propi títol de la pel·lícula: la subtil identificació entre Catalunya i una procedència familiar i geogràfica concreta, la inconscient equivalència entre “ser català” i tenir vuit cognoms catalans, la fal·làcia mil vegades repetida per molts, des de La Razón fins a la Chacón (perdó per la rima), la referència a la puresa de sang, tant cara a les Castelles com desconeguda a Catalunya. És que López no és un cognom català? I Rovira, cognom de l’actor malagueny protagonista, què és?

En fi, la sensació que em queda després de veure la pel·lícula és que no cal donar-li més importància de la que té. Ni ofèn, ni tampoc és brillant. Ni ajuda al procés, ni el perjudica. Hi haurà gent que hi riurà molt i n’hi haurà que no els farà pèl de gràcia (les reaccions del públic canari, unes quinze persones a la sala, van ser bastant circumspectes en aquest sentit). Tal dia farà un any.

Com a anècdota personal cal explicar que, anant al cinema de Las Palmas, em vaig creuar pel carrer amb dos ministres espanyols (així, com sona): un era Soria, d’aquella capital, el de les factures de la llum, que em va saludar com si em conegués d’alguna cosa (no és el cas); l’altre era el de Justícia, de nom Catalá (en majúscula), el de les querelles. Aquest no, que no em va saludar.

[Imatge: www.filmaffinity.com]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!