L’expressió “aquests quaranta anys” referida a la dictadura de Franco i que tant es va repetir durant la transició, cobra una segona vida justament avui. La mort d’aquell individu torna a ser una referència per parlar “d’aquests quaranta anys”.
Recordo molt bé l’instant d’assabentar-me del “final biològic” (eufemisme que circulava en aquell moment) del dictador. Sempre se’m quedarà gravada la imatge del meu pare, incorporat al llit, amb el transistor sobre els genolls, escoltant les notícies que ja parlaven de banderes a mig pal, escoles tancades i les previsiones sucesorias. Al preguntar-li: “Què, ja s’ha mort?”, el meu pare em va ordenar silenci duent-se un dit als llavis mentre em va mirar fixament. Els ulls del meu pare expressaven una barreja d’il·lusió continguda, interès palmari per saber cada detall informatiu i un punt de preocupació pel que pogués passar a partir d’aquell dia. Una mirada inoblidable.
De la “simpatia” que el meu pare tenia pel franquisme i per l’autòcrata que li donava nom podria explicar més d’una anècdota familiar, però em limito a dir que quan el meu pare, després del 1975, encara blasmava els estralls d’aquell individu i es lamentava de la durada del seu règim, la resta de la família li recordàvem els 1.500 quilos de la llosa de la seva tomba, que garantien la impossibilitat de cap mena de tornada enrere.
Segur? Amb els anys, aquesta impossibilitat d’una tornada enrere no sembla tan clara. La commemoració d’aquests nous quaranta anys està posant de relleu aquests dies que el règim no va quedar mort ni molt menys: partits que no el condemnen, plaques i estàtues del gallego i de la seva tropa, negativa a revisar processos judicials o a dignificar les víctimes del franquisme, misses, esqueles, banderes pre-constitucionals… Una llosa molt més lleugera d’aixecar, pel que sembla.
[Imatge: www.elperiodico.cat]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!