Idees de bombera

Amb aquest apunt tanco el tema investidura del futur president de la Generalitat. No és bo fer-ne massa escudella i bé prou que veus més influents que la meva seguiran marejant-nos sobre el qui, com, quan i perquè de la primera de les grans decisions que haurà de prendre la nostra classe política. Veus com ara la premsa brunetina que s’encarrega dia sí, dia també, de ficar cullerada amb la més malèvola de les intencions.

Però també des del nostre bàndol se n’està deixant anar cada una que Déu n’hi do. Em refereixo per exemple, amb un cert retard, a la idea d’Anna Gabriel (CUP) de proposar una mena de presidència compartida o, com ella diu, “coral”. La gran solució, sí senyor. Un cor de quatre presidents i presidentes (atès l’origen de la proposta, es dóna per òbvia la igualtat categòrica de sexes) que dirigirien a l’uníson el nostre país amb mètodes de presa de decisió tant difícils com desconeguts. La darrera vegada que quatre persones van governar a l’hora un país va ser, si no vaig errat (s’agrairan correccions), la Tetrarquia romana, parlo del segle IV, i no era ben bé el mateix.

La pintoresca proposta de Gabriel seria, doncs, una innovació en tota regla en la manera de governar els països. Ja m’imagino l’escena: quatre persones (de quatre partits diferents!) tancats en una habitació i havent de consensuar cada decisió a què obligaria la difícil gestió de la nostra societat, i a sobre en ple procés sobiranista.

Com un matrimoni però multiplicat per dos. Un cor sense director. Una olla de grills, vaja.

[Imatge: l’emperador Dioclecià, inventor de la Tetrarquia; Viquipèdia]

Un pensament a “Idees de bombera

  1. No cal anar fins a l’època romana. Més recentment, fa poc més de dos-cents anys, la França revolucionària va instituir l’anomenat Directori (1795-1799), on cinc persones compartien el poder executiu. Aquest va ser derrocat pel colp d’estat de Bonaparte, qui va crear el Consolat (1799-1804) amb tres cònsols. Tothom sap com va acabar tot això: Bonaparte va ser nomenat cònsol vitalici i, més tard, va ser coronat emperador. Podria ser Artur Mas el Bonaparte català?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *