Des de l'Exili

Per una nació catalana independent, republicana i pròspera

26 de gener de 2011
6 comentaris

Ahir va ser un dels dies més llargament esperats: Pujol diu ara si toca

Em vaig fer independentista el dia de les Eleccions Generals de 1986. Jo tenia vint i cinc anys i em va tocar ser president de la mesa electoral. Ho recordo com si fos avui. M’havia portat una petita televisió portàtil (en aquells temps eren més aviat portables)  per no avorrir-me. Quan es va tancar les votacions, mentre recollíem tot i ens preparàvem per votar els de la mesa, per la televisió sortien els primers resultats de l’enquesta a peu d’urna. Recordo com la presentadora deia que el Partit Reformista Democràtic (PRD) trauria 0 escons a tota Espanya i en canvi a Catalunya CiU obtenia els millors resultats de la seva historia amb 18 escons. Per si algú no ho sap, el PRD  va ser un partit polític espanyol de centre-dreta format el 1984 amb antics membres de la Unió del Centre Democràtic, amb el suport tàctic de Miquel Roca i de Convergència Democràtica de Catalunya. Es va presentar a per tot a Espanya, llevat a Catalunya i Galícia (on els seus referents eren CIU i Coalició Gallega, respectivament), amb Miquel Roca com a candidat a la presidència de govern.

El missatge era clar: els espanyols mai votarien un català per ser president de govern espanyol. Els espanyols deixaven clar que no admetrien mai que els catalans participéssim a Espanya. Per tant, per quina raó hauríem de continuar defensant que Catalunya pertanyés a Espanya? Per què continuar cercant l’encaix dins d’un estat que la majoria immensa dels seus ciutadans no ens vol?

Vaig agafar la butlleta del CiU davant de tothom i vaig dir en veu alta mentre dipositava el meu vot a l’urna: “Voto al Miquel Roca i CiU per solidaritat, però a partir d’ara només votaré per una opció independentista”.

Dit i fet, al cap d’uns mesos vaig apuntar-me a Esquerra Republicana de Catalunya.

(continua)

Sempre he tingut un respecte amb Convergència Democràtica de Catalunya, sobretot amb el seu fundador i ànima: el President Jordi Pujol. Però mai he entès perquè no va voler veure, igual que jo, que no hi ha cap possibilitat d’entesa amb els espanyols. Per molt que es vulgui, no hi ha res a fer. Per això, mai em va agradar la seva postura davant de la independència de  “Ara no toca”.

Recordo la meva gran frustració quan entre el 1989 i 1992 a Europa es van esdevenir nous Estats i el President Pujol surt al diari, dient allò tant famós de “Catalunya no és Lituana ni Espanya és la URRS”. Quin mal em va fer! Sense dubte que vam perdre una gran oportunitat per aconseguir la independència. Jo diria que fins i tot, més fàcilment que ara, almenys per la predisposició europea i dels USA per la creació de nous estats.

Durant els meus vint i pico anys de lluita activa a favor de la independència, tant a ERC i a RCat, com també civilment amb Deumil.cat, vaig arribar a perdre  l’esperança que un dia el President Pujol es tornaria independentista. Darrerament quan semblava que el President Pujol amb ambigüitat deixava anar quelcom que podria ser interpretat com independentista, creia que era per ajudar a què CiU captés el vot més sobiranista de l’electorat. El mateix he pensat del President Mas quan repeteix allò del “Dret a decidir sense límits”.

Però ahir el President Pujol va taxatiu quan va declarar:

 

«Durant molts anys el nacionalisme català majoritari no ha estat independentista. […] Tenia arguments. Ara ja no en té»

 

«De moment , si hi pot haver algun canviés més fàcil que sigui per a mal que per a bé. L’alternativa a això ara ja només podria ser la independència»

 

“«L’opció independentista és de difícil realització. L’altra, la que ens imposa Espanya, […]no és tan difícil perquè equival a rendir-se»”.

No dubti President, que jo mai em rendiré. Lluitaré fins al final abans de deixar-me matar.

Ahir va ser un dels dies més llargament esperats i des d’aquí, voldria donar el meu agraïment al que ha estat un dels millors presidents de la Generalitat. Llàstima que hauria pogut ser el president i pare fundador de l’Estat Català.

Espero que el seu deixeble sigui fidel al seu mestre (però que no esperi a estar retirat per adonar-se de què només hi ha la independència com a única alternativa per sobreviure com a catalans)

Moltes gràcies President!

Endavant les Atxes!!

  1. Aquest canvi d’opinió no és desinteresat, aquesta setmana precisament s’està començant a desmuntar el sistema de caixes, que per una banda suposen la font de finançament de CiU i per altra de l’establishment català. Tot això serà ara en mans de Madrid i per tant Kaputt Catalunya.

    Jo, personalment no entenc com és que els catalans no sortim al carrer.

    Això sí, en Carretero va dir que pactaria amb el dimoni per a aconseguir la independència. Bé doncs un dels dimonis ja s’ha passat al nostre bàndol. Suposo que ens n’hem d’alegrar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!