Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall Camps

21 de setembre de 2015
0 comentaris

En campanya (5: ‘Perdoni, jo no l’he interromput’)

M’encanten els debats electorals televisats. Més n’hi hagués, més en veuria. Parlo dels catalans. És de lamentar que, mica en mica, vagin degenerant, i el que abans eren posades en escena formals amb candidats oferint propostes a ritme de cronòmetre, ara cada vegada més són olles de grills que no desmereixerien massa en un plató de televisió privada espanyola. De fet, un dels tres darrers que hem tingut l’oportunitat de visionar va ser emès per un dels canals espanyols que més s’han significat per la seva parcialitat contra l’independentisme català. Considero, tot i això, una fita destacable que els senyors de La Secta es decidissin a organitzar un debat entre els caps de llista. Almenys en aquella ocasió no vam poder acusar-los d’amagar veus sobiranistes, com tenen per costum (2,5 entre 7 és una pica en Flandes, perquè m’imagino que el debat va ser retransmès a tot l’estat).

Sigui com sigui, aquí tenim els nostres candidats abocant missatges, interrompent-se (com els agrada a ells, i que poc que ens agrada a nosaltres!) i brandant les inevitables làmines amb algun gràfic de barres blaves i vermelles, i tots ells moderats (o no) pel periodista de torn que no sempre afina en la seva delicada tasca.

Aquest paper va correspondre ahir a Mònica Terribas, a TV3. Llunyana l’època de la professional incisiva, que clavava les seves afilades ungles, a joc amb els tacons d’agulla, en el sofert entrevistat, ahir Terribas ens va semblar com si estigués de tornada de tot, confraternitzant amb els candidats com si en fos un més.

Raül Romeva va estar fluixet. Tot s’ha de dir: li correspon el pitjor paper, l’enemic a abatre, el que ha de respondre tothom i amb dos talons d’Aquil·les com són el fet de no ser ell el candidat a president i el fet d’haver de donar compte d’una administració de la qual no ha format part. Els altres ho sabien i s’hi van abraonar. Romeva (a qui no crec que li afavorís excessivament el vestuari que va triar) va fer el que va poder però no va estar brillant. En un moment determinat li va començar a brillar la calva per la suor. Miau! Al final del debat va semblar sobreposar-se: va saber mig acorralar Albiol (“respectarà el resultat de les urnes: la millor notícia de la nit”) i va fer un bon minut final adreçat als espectadors, amb l’inevitable esment dels fills i (futurs) néts.

Antonio Baños va estar, de nou, impressionant. Potser perquè representa una formació sense lligams ni compromisos que no siguin amb el seu teòric electorat, va estar irònic, planer, brillant. No és un polític a l’ús i això s’agraeix. Fins i tot perdonem la insòlita combinació de camisa marró, corbata vermellosa i sabates clares amb que vestia qui, segons sembla, és considerat un dandi [sic], no sé si per la seva gent o pels seus enemics.

De la resta d’intervinents, què voleu que us digui. Inés Arrimadas em va semblar el que m’imagino que és, una noia repipi i maleducada, de missatge previsible: és un calc, en dona, d’Albert Rivera. La mateixa misteriosa simbiosi que succeeix entre Ramon Espadaler i el seu pare polític Duran i Lleida: mouen igual el cap de costat cada vegada que parlen de seny i de diàleg mentre imploren un espai polític que la realitat s’ha encarregat de superar. García Albiol, en su línea, defensant l’indefensable amb aquella pinta de ganàpia d’escola, que va un curs retardat. Va recorre de nou al corralito, amb gran alegria de la Terribas, que no sabia com ficar cullerada en la tertúlia televisiva. Miquel Iceta semblava el més despreocupat de tots, com si no li importés massa el resultat de les urnes, i mira que té un paper galdós representant un partit amb fugues cap a l’independentisme, Podem & friends i C’s. I finalment, Lluís Rabell, que per no ser tampoc un polític diguem-ne professional se’n surt bastant bé del fregao on s’ha ficat. Amb aquella pinta que té de carnisser (un se l’imagina amb davantal blanc i un ganivetot de fulla ampla), va saber transitar durant tot el debat amb prou cintura.

No crec que els debats televisius condicionin gaire el vot dels ciutadans. De fet no crec que el condicionin tampoc el gruix d’anuncis, blocs i notícies que hi fan referència, de manera que tot aquest zel que hi posen les candidatures (i que ha ocasionat penoses decisions de la Junta Electoral, completament fora de lloc) és producte d’una lectura antiquada del fet comunicatiu: avui mana la xarxa, no els tubs catòdics. Però com voleu que entenguin això els mateixos partits que pretenen aconseguir vots amb arguments tan casposos com la procedència geogràfica dels nostres avis?

[Imatge www.naciodigital.cat]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!