Les aigües turbulentes

Cíclicament torna al primer pla de l’actualitat el drama de les persones que fugen de la guerra o de la pobresa per viure (o intentar-ho) entre nosaltres. Malauradament cal esperar unes situacions excepcionals perquè els mitjans informin primer i la nostra societat prengui consciència després de la magnitud del problema i de la dificultat per trobar-hi solucions realment eficaces. I aquest estiu a fe de Déu que n’hem tingut, de situacions excepcionals. Ha estat un no parar de precàries embarcacions naufragant al mig de la Mediterrània, rescats en alta mar, gentades intentant travessar fronteres, murs i filferros de tota mena, vehicles esdevinguts tombes per als seus ocupants clandestins, trens dramàticament ocupats a l’assalt i, com una mena de foto-fining d’aquest estiu oblidable, la culpidora imatge del nen kurd a la platja.

Em pregunto quina part de culpa podem tenir nosaltres, els ciutadans de peu sense especials responsabilitats ni possibilitats de prendre decisions eficaces en algun sentit. Dit d’una altra manera, què hauríem de fer que no fem, i que fem que no hauríem de fer. Potser caldria exercir una ciutadania més activa davant de qui correspongui, tot exigint més unitat d’acció i més mesures efectives. L’espectacle que estan donant els diferents governs de la Unió (sic) Europea tractant els immigrants i els refugiats com si fossin apestats, mirant cadascú pel seu territori i incapaços de crear una mínima unitat d’acció política, jurídica i assistencial, l’espectacle dic, hauria de fer-nos reflexionar sobre si és aquesta l’Europa que volíem i tenir-ho en compte. Per exemple quan, cada cinc anys, anem a votar indolentment per enviar a un llunyà Parlament uns quants polítics jubilables.

Potser caldria fer més coses. Potser caldria abandonar aquesta mena d’actitud de ser solidaris a temps parcial, per modes o perquè toca. No sé si em sabré explicar. El trending topic d’aquesta setmana és oferir-se a acollir refugiats: està molt bé ajudar la gent, naturalment, però tot plegat té un no-sé-què de siente un pobre a la mesa per Nadal, la bona obra, tranquil·litzar consciències i adéu, a reveure. El problema és estructural, està enquistat i l’únic que fem és recordar-nos-en quan trona, com Santa Bàrbara. Aquest estiu els trons han descarregat a Lampedusa, a les illes gregues i, de moment, a Budapest. Quan temps tardarem en oblidar-los? Quanta gent s’oferirà a acollir refugiats quan ningú no en parli?

Encara es podrien fer més coses: preguntar-se el perquè de les coses. Dues piulades en dies diferents d’aquesta dramàtica setmana m’han fet reflexionar. Una, “quan els mataven a Síria ens era igual”. Efectivament, podem lamentar-nos de la dissort dels sirians (i no sirians) que aquests dies pugnen per prendre un tren cap a una vida millor, però la desesperació d’aquesta gent és el resultat de la dictadura dels al-Assad, del terrorisme islamista i d’una guerra incivil on els que més reben són, com sempre, els més innocents. Periòdicament ens arribaven notícies d’aquell país i no semblava que ens inquietessin gaire. Els morts són més de lamentar quan estan a prop? Per què?

L’altra piulada posava el dit a la nafra: en plena discussió sobre quotes d’immigrants acollits per cada estat de la Unió Europea, es preguntava quants n’acollirien països com l’Aràbia Saudita o el Qatar, més propers, ètnicament afins i amb unes economies suficientment desenvolupades. Aquests països no s’ofereixen per acollir ningú? A aquests països no vol anar ningú? Per què?

[Imatge: refugiats marxant pels carrers de Budapest amb fotos de Merkel; però aquesta senyora no era el dimoni?; www.ara.cat]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!