Atenció: pregunta

Recordo l’època en què Felipe González es va veure en la tessitura de complir la seva promesa electoral de convocar un referèndum sobre l’OTAN. La promesa, com recordaran tots aquells que comencen a tenir una edat, era que l’estat espanyol sortís de l’òrgan de defensa militar, però el PSOE i Felipe al capdavant, una vegada al front del govern, lligats per la realpolitik i pressionats pels corresponents lobis, es van desdir i van decidir que el millor per a l’estat i els seus soferts ciutadans era continuar com estàvem, a dins de la denominada eufemísticament Aliança Atlàntica.

Per tal de complir amb la promesa del referèndum i a l’hora no complir amb la de la sortida de l’OTAN es va originar un intens debat polític i periodístic sobre com resoldre aquesta quadratura del cercle. Recordo que un periodista va proposar, mig en broma mig seriosament, que el govern socialista formulés una pregunta del tipus (cito de memòria): “¿Està vostè a favor de la permanència d’Espanya a l’OTAN amb el seu vot en contra?”. Deia l’opinant que aquesta formulació paradoxal seria l’única manera de que Felipe complís amb els seus compromisos davant la ciutadania. Al final, la cosa no es va desviar tant d’aquesta rocambolesca proposta, perquè la pregunta que se’ns va fer incloïa també un seguit de clàusules i condicions (sobre armes nuclears, bases militars i alguna cosa més) per tal de decantar el resultat a favor del sí, com així va ser.

Aquesta llarga parrafada d’uns fets que ja tenen trenta anys m’han vingut de nou al cap amb la notícia estrella de la jornada: la pregunta als militants d’Unió Democràtica sobre el posicionament del partit respecte al procés sobiranista. Hi ha alguns punts en comú entre l’envit felipista dels anys 80 i el duranista de 2015, però mentre la primera, probablement gestada a La Bodeguilla, era treballada i audaç (reconeguem-ho), la segona, pastelajada en alguna suite del Palace, és una barreja de bunyol i galimaties, un perfecte exemple de la vella política del voler i doldre, un enèsim intent de marejar una perdiu molt marejada ja.

Des de l’absència de paraules clau (independència, sobretot) fins a inconcrecions (el procés a seques), passant per la confusió que suposa deixar el “no” als que estan a favor del “sí”, tota la pregunta-llençol és un jeroglífic de no fàcil solució. El portaveu del partit, Ramon Espadaler, ha assegurat que la redacció final respon a un desig de trobar el màxim consens intern: però una pregunta no es fa per decidir entre dues opcions formulades de manera clara? No es fa precisament perquè dins un col·lectiu (l’electorat, un municipi, o en el present cas un partit polític) hi ha posicions enfrontades sobre un tema concret? Doncs llavors per què es fa una pregunta que vol quedar bé amb tothom a base de no quedar bé amb ningú (ni amb els de dins, ni amb els de fora)? La consulta interna a UDC es va convocar, suposo, per aclarir la posició del partit de cara a les eleccions plebiscitàries de setembre i, vistos els fets, el resultat no aclarirà res sigui quin sigui.

Unió, doncs, sembla seguir el camí empès en el seu dia per Iniciativa de seguir apostant encara per la denostada tercera via, de continuar instal·lada en l’ambigüitat conceptual i de fer treballar les ja exhaustes puta i Ramoneta, que s’han ben guanyat la jubilació. Massa tard. Els d’Unió no ho saben, potser ni ho sospiten: a les properes eleccions qualsevol inconcreció en el debat sobiranista tindrà un fort càstig a les urnes.

Poc després de la compareixença als mitjans, Espadaler (que va dir seriosament que la pregunta era “clara”) ha hagut de tornar a intervenir en públic per doldre’s de que els mossos d’esquadra, cos sota les seves ordres en tant que conseller del ram, no han estat convidats a una cimera antiterrorista a Barcelona. L’estat espanyol, via ministre Fernández, no és Unió a l’hora de prendre decisions. Les té molt clares i sense posar condicions, ni sis, ni una: cap.

[Imatge: www.elprat.cat]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *