Des de l'Exili

Per una nació catalana independent, republicana i pròspera

4 de febrer de 2007
6 comentaris

El Síndrome de Perpinyà

De la mateixa manera que existeix el síndrome d’Estocolm en referència als símptomes que presentes algunes persones quan son segrestades.

Podríem dir que l’actuació d’alguns dirigents d’ERC manifesten uns símptomes que es podrien anomenar com el Síndrome de Perpinyà

 

El síndrome d’Estocolm es manifesta en les persones que han estat segrestades per molt de temps. Resumint els símptomes son que el segrestat manifesta una sensació d?agraïment envers al segrestador, arribant fins i tot en casos extrems , a ajudar al segrestador aconseguir els objectius.

Els psicòlegs creuen que es degut a que el segrestat sent cada dia que passa un agraïment envers el segrestador per el menjar que li dona o bé perquè no l’ha matat encara.

Altres creuen que es un instint de supervivència inconscient en el segrestat que li diu que si mostra agraïment i col·laboració amb el segrestador te més possibilitats de sobreviure al segrest.

El símptomes del síndrome de Perpinyà anirien en el sentit, de que quan un amb tota la bona fe i raó del mon intenta treballar per aconseguir el que es just, i en comptes de rebre l?agraïment de les parts implicades, rep una reacció d’aversió totalment desproporcionada, li provoca una sensació d?incomprensió que fa que dubti de ell mateix. Aquest dubte el fa agafar marrades o camins equivocats.

Per mi des de que en Carod va tenir la reunió a Perpinyà i com a conseqüència d’allò, va tenir que dimitir de la Generalitat, ERC ja no ha estat mai més la mateixa.

Abans d’aquest fet, ERC creia que l’augment del seu suport en la ciutadania Catalana era els símptomes clars que ells tenien la clau ( i la veritat)  per aconseguir canviar la dinàmica conformista i poc ambiciosa dels darrers governs de CiU. Aquest canvi implicava, "redefinir Espanya amb una segona transició", com deia en Carod. Els dirigents d’ERC es varen empassar el que els medis propers del PSOE-PSC deien des de els finals del 90, que els darrers governs d’en Pujol ho feien malament perquè estaven corromputs i viciats per tants anys de governar. Recordo com es deia que la Generalitat era un cau de ineficàcia (o corrupció) si es comparava amb l’Ajuntament de Barcelona.  Per aquells temps ERC estava orgullosa de dir que els seus dirigents eren de les comarques i no de la capital, i per tant estaven més nets (mans netes) i sobretot "il·luminats" amb la fe al projecte sobiranista. 

Amb aquests precedents, els nacionalistes espanyols varen veure clar, que aquesta "supèrbia" típica de la "joventut" dels dirigents d’ERC, era flanc més feble per a on es podria torpedinar i potser enfonsar el projecte independentista. Varen fixar l’objectiu i va començar la cacera de bruixes amb tot el que feia en Carod.

La mateixa "supèrbia" que ERC tenia, va provocar que el primer parany fos força fàcil de parar: L’entrevista de Perpinyà.

L’entrevista en si segons el meu parer, no va ser pas cap fet greu, però el que va succeir després si que ho va ser:

Va mostrar que a diferència dels Bascos, els Catalans no creiem amb la sobirania de les  nostres institucions: ni en Maragall (com a president de la Generalitat) ni en Mas (si realment creu que la Generalitat ha d’esser sobirana envers el govern Espanyol) varen mostrar-se solidaris amb en Carod.

A partir d’aquell moment, en Carod es va sentir sol i desemparat , va veure com es trencava el seu somni i això el va deixar "tocat".

Si en aquells moments en Mas , s?hagués solidaritzat amb en Carod, segur que ara tots dos estarien governant Catalunya.

Però per mi , el més greu fou que en el moment que Carod accepta dimitir pel fet de Perpinyà, va transmetre un clar missatge al PSOE-PSC:

L’Independència per ERC tenia un preu. Després només calia buscar quin era aquest preu.

FIns aquell moment psicològicament els dirigents d’ERC estaven massa exultats amb la fe als ideals d’esquerra i sobretot es van creure l’argument sibil·lí del PSOE-PSC que el nacionalisme era una cosa de dretes i carrincló. Recordo personalment com dins d’ERC dèiem, i dic dèiem perquè jo vaig també empassar-m’ho, que no érem nacionalistes, sinó independentistes d’esquerra.

ERC creia que podria trobar complicitats dins de l’àmbit PSOE-PSC per tal d’aconseguir més competències i recursos per Catalunya. Però potser el que no sabien era que el PSOE-PSC es un partit nacionalista espanyol, això si, d?esquerres.

La situació que es dona ara, es que els dirigents d’ERC no volen adonar-se de que han errat, perquè si ho fan , a les hores tot el seu somni se?n va en orris.

El PSOE-PSC com partit nacional d’un Estat que ha viscut els darrers 300 anys de les colònies, sap molt bé com tractat els colonitzats. En alguns casos es fa servir els símptomes d?aquest síndrome per jugar a favor seu, en altres casos es fa servir la tàctica típica de aconseguir el ?Judes? gràcies a la vanitat i del rancor que sempre es pot trobar dins de un partit. En aquest sentit, que CiU comenci a ficar la barba en remull, que segons con vagin les properes eleccions espanyoles, trucaran a la porta d’en Duran, el PSOE ja sap quina es el taló d’Aquil·les  de CiU.

En el cas d?ERC, la tàctica que ha seguit el PSOE-PSC ha estat la de provocar i accentuar el síndrome de Perpinyà. De la mateixa manera que el segrestador en el síndrome d’Estocolm per aconseguir que el segrestat cooperi utilitza la por ,la fam i l?aïllament com arma junt amb l?argument de que els altres (família, policia..etc)  son els darrers culpables de que la situació continuí igual; En el síndrome de Perpinyà , el PSOE-PSC sap que com més incompliments dels pactes faci i intransigent sigui, junt amb l’argument que la culpa darrera de tot això hi ha la dreta (CiU i/o PP), més fàcilment provocaran la cooperació d’ERC. Aquest cooperació provoca  a vegades estupor dins del catalanisme que es tradueix en una manca de reacció a temps i una divisió que els nacionalistes espanyols en treuen profit.

Com més gros es d?incompliment per part del PSOE-PSC envers el que varen pactat amb ERC, més provoca dins d’aquest dirigents un autoengany que fa empassant-se els arguments típics de que la culpa es de tot es d’en Mas en pactar l’Estatut a la baixa o si escau per parar l’ascens nacionalisme espanyol del PP.

En els darrers casos, com el decret de la 3 hora del castellà, o de la llei de la dependència, no te res a veure si l’Estatut es dolent o no, el que es tracta es que el PSOE-PSC, es passa pel forro les competències de l’Estatut!. Que no veuen que aquest decrets ho han fet el mateix partit que en Montilla forma part de l?executiva.

¿Com pot en Montilla com a President de la Generalitat defensar-nos d?uns decrets que ha elaborat o com a mínim ha tingut de conèixer ell mateix com a membre de l?executiva del PSOE?

Es fa difícil d?entendre que els actuals dirigents d?ERC no diuen res al respecte d?aquests fets. Salvant molt la distancia, es com el símptoma que pateix la parella que rep maltractament de l?altre company, sempre pensa que es culpa seva i no del company que el/la maltracta. No fos cas que es trenques la relació entre ells dos (probablement havia estat la dels seus somnis inicialment).

Espero del tot cor, que dirigents d’ERC, com a persones honestes que son, sabran donar-se compte, que el camí que han triat porta el somni cap un malson. El problema pot venir que si tarden massa, potser quan es donin compte la gent en dirà "Pesadilla" en compte de malson.

  1. Zapatero és un embaucador i només ha tardat mitja legislatura per embaucar a Puicercós i Carod-Rovira amb l’ajud del servei d’intel.ligència del CNI espanyol finançat per l’estat, que sap tots els moviments de les cupules dels partits nacionalistes i independentistes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!