Les aigües turbulentes

El guanyador d’enguany del concurs de menjar calçots a Valls ha estat en un tris de denunciar l’organització perquè la nit següent al magne esdeveniment se la va passar “vomitant cada dos per tres”, segons les seves declaracions. El motiu, alguna deficiència en la preparació de la preuada menja (s’ha parlat de calçots crus, de que la salsa no estava catòlica…). Calçots crus? Salsa en mal estat? Tot molt més senzill: aquest home es va fotre, amb perdó, 115 calçots (2,2 quilos). No és una quantitat exagerada: l’any passat, qui es va alçar amb la victòria va aconseguir entaforar al seu estómac la gens menyspreable quantitat de 275 ceballots. El meu rècord personal, si no recordo malament, està en 36. Repeteixo, no és una quantitat exagerada, però si te’ls menges a la velocitat de la llum (un trofeu i una efímera glòria estan en joc) passa el que passa. Les darreres notícies són reconfortants: no hi haurà denúncia, el protagonista s’ha sobreposat a la incidència digestiva i l’any que ve tornarà a haver concurs multitudinari a Valls.

Aquí volia jo arribar. Concurs multitudinari, gentada, interès mediàtic, absurdes competicions… El que va començar essent una interessant proposta per promoure la ciutat vallenca, per atreure el turisme i per dinamitzar l’economia de la zona, comença a sortir-se de mare, amb el risc d’allò que ara se’n diu “morir-se d’èxit”. La cultura del calçot, la calçotada, és tota una altra cosa: reunió d’amics (no massa) en un lloc privat per passar-s’ho bé, amb un ritual perfectament fixat per la tradició (diaris, totxanes, salsa, corder, carxofes, taronges, pitet i porró). El que es fa cada any a Valls és una paròdia de la calçotada tradicional i em fa por que, com tot, acabi desvirtuant-se per complert. Les calçotades s’han posat de moda i ja han arribat a l’imaginari dels barcelonins que, en massa, desembarquen a les nostres comarques delerosos de deglutir maldestrament aquests curiosos ceballots de salsa regalimant. Camacu, tu. Anem per mal camí en aquest sentit: tot quisqui (em refereixo a restaurants) organitza calçotades, moltes vegades publicitades en castellà, cosa que no deixa de fer mal als ulls. Això també deu ser la invasió subtil de què parlava Calders. Alarma!

[Imatge: foto J.V., www.naciodigital.cat]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!