Se’ns ha mort Demis Roussos, un dels meus ídols de fa quaranta anys. Com va passar amb Toni Ronald, una certa sensació de nostàlgia m’ha envaït a l’assabentar-me de la desaparició del cantant grec de les túniques llampants i la veu de falset i que, com diuen els cursis, va posar la banda sonora de la nostra vida amb temes com Forever and ever, Velvet mornings, Lovely Lady of Arcadia o Goodbye my Love, goodbye.
He estat una bona estona intentant relacionar la mort de Demis amb el resultat de les eleccions al seu país, ahir. Si fos obertament contrari a la victòria de Syriza podia haver titulat el meu apunt “La pega grega”, però no és el cas: rebo el canvi polític en aquell país amb un moderat optimisme i per altra banda, no voldria posar-me a l’alçada de La Razón i la seva impresentable portada d’avui.
Ja ho tinc: mentre al parlament grec es consolida Alba Daurada (el partit filonazi), mor l’autor de Matins de vellut. Un mal negoci. Fins sempre, Demis.
[Foto de l’autor]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!