Victor Terradellas

Catalunya ha d’esdevenir sobirana per dret propi però no podem oblidar
que avui la sobirania també és la drecera que permet allunyar-nos d’un estat
que s’enfonsa i que s’emportarà totes aquelles societats i territoris sobre les
que tingui poder polític.

Deixem de banda -que ja és deixar- que som una nació sotmesa,
econòmicament expoliada i políticament humiliada. Deixem de banda els dèficits
democràtics d’un Estat hereu i ostatge d’una dictadura que encara avui resulta
intocable.

Doncs bé, si fóssim capaços de fer aquest exercici d’abstracció i féssim
una anàlisi exclusivament possibilista per mantenir-nos com a part d’aquest
Estat caduc i obsolet, tampoc en aquest cas ens quadrarien els números.

Perquè parlem d’un Estat que en algun moment s’ha pensat que formava
part dels clubs dels rics però la crisi actual ha demostrat que només havia
crescut gràcies als fons europeus i catalans,  a un model descontrolat fonamentat en l’especulació amb les
totxanes i a una cultura de la subvenció de les regions receptores d’aquests
que mai s’han preocupat per crear economia productiva. I, vés per on, l’any
2013 s’acaben els fons europeus i el model de creixement via totxana no només
ha tocat sostre sinó que ha esclatat prou com per no fer-ne possible, mai més,
els beneficis especulatius i artificials que va generar.

Finiquitades aquestes dues fons fictícies de riquesa s’han passat un
primer període negant la realitat i ara toca, per imperatiu europeu i americà
-per vergonya de l’irresponsable president Zapatero-, fer anar les tisores de
debò. Però tot plegat ha estat una cortina de fum perquè Espanya encara es creu
immersa en un parèntesi quan de fet només comença a tastar la dura realitat. No
només es tracta d’aturar mesures especulatives com el xec nadó, o enterrar
idees populistes com els 400 euros… Es tracta de saber si a Andalusia encara
pensen regalar un ordinador a cada nen, de si continuaran les alegries
financeres amb les peonades, o si Extremadura mantidrà gairebé un 50% de la seva
població a les diferents administracions públiques,  o si la Sra. Chacón i el seu exèrcit de fireta encara
comptarà amb un pressupost de més de 9.000.000.000 d’euros. I la resposta és
no. Perquè Espanya s’ha acostumat a viure com si realment fos rica quan la
realitat demostra que es troba al límit de la fallida. I la resposta serà no
perquè un cop més recorreran a l’expoli i l’extorquiment de Catalunya. 

Catalunya ha d’esdevenir sobirana per dret propi però no podem oblidar
que avui la sobirania també és la drecera que permet allunyar-nos d’un estat
que s’enfonsa i que s’emportarà totes aquelles societats i territoris sobre les
que tingui poder polític.

Afortunadament, avui el federalisme ja no compta amb defensors ni a
Catalunya ni a Espanya. Si alguna cosa hem d’agrair al procés estatutari és que
ja ha quedat descartada la via autonomista i la vida federal. Per la mateixa
raó, el nombre d’independentistes no para de créixer a Catalunya. Per ser
majoria, però, cal incorporar sectors de la nostra societat que si bé
políticament poden ser refractaris a les tesis independentistes, difícilment hi
poden estar en contra si som efectius a l’hora de plantejar i difondre les
desastroses expectatives polítiques, econòmiques i socials que ens ofereix
Espanya.

Fins ara, ja sabíem que no érem Espanya per llengua, cultura, nació i
tradició. Ara, a més, sabem també que Espanya és una ruïna. Marxem?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!