Les aigües turbulentes
Bloc personal de Jordi Casadevall Camps
Dono voltes i més voltes sobre les anades i vingudes que estan protagonitzant les quatre forces sobiranistes (o sis partits, recordem-ho) des de la famosa “esquerda” de fa uns dies, la reconversió del 9-N en una consulta apta per a tots els públics i, finalment, la societat demandant (exigint, fins i tot) unitat i decisions decisives, valgui el joc de paraules.
Quan dic donar voltes em refereixo, per exemple, a una actitud molt personal meva d'”empatitzar” amb els partits, és a dir, posar-me en el seu lloc, entendre les seves postures, ser conscient de les seves limitacions i tenir en compte imponderables de tot ordre als quals han de fer front i que nosaltres, pobres ciutadans-votants de carrer, ni tan sols sospitem. De manera que quan assisteixo, entre encuriosit i preocupat, a les notícies sobre reunions, trucades, contactes o declaracions de fulano de tal i mengano de qual, el primer que faig és posar-me en situació: què faria o no en el seu lloc si estigués lligat, com ells, a limitacions de tota mena.
Quan dic donar voltes em refereixo, també, a intentar prendre partit, mai millor dit, i simpatitzar més per un que per un altre. Jo, amb uns posicionament ideològics concrets, amb una llarga trajectòria de preferències electorals i fins i tot amb un curt període de militància partidista, vull i necessito establir més proximitat o més llunyania per cada un dels colors de l’arc sobiranista.
Però sóc incapaç de donar forma a aquesta empatia i a aquesta necessitat d’apropament a una o unes sigles determinades. Per més que ho intento, les maniobres d’aquests dies d’uns i altres, de tots, m’estan desorientant completament. Hi ha una certa sensació, a la nostra societat, de decepció cap els nostres partits i els seus líders: esperem més d’ells, sense cap mena de dubte, però jo més que decebut el que estic és desorientat. Em desorienta que Convergència estigui, pràcticament, a partir un pinyó amb la CUP, que aquella anunciï que ha arribat a un pre-acord mentre aquesta ho desmenteix. Em desorienten, naturalment, les declaracions del líder d’Iniciativa. Em desorienta que una persona tan cabal i planera, aparentment, com Junqueras, capaç d’emocionar-se a la ràdio o triomfar entre escèptics sevillans, no trobi la manera, ell i el partit que encapçala, d’arribar a un generós pacte amb Convergència. I em desorienta Convergència, que sembla que vulgui tornar a la seva acreditada política de jugar a diverses baralles alhora: vol la independència, sí o no? Si és que sí, que es llenci a la piscina de la DUI en unes eleccions, que es desempallegui de Duran i els seus sequaços, encara que sigui compareixent sola: potser tindran una sorpresa agradable. El que certament no beneficiarà ni a Mas ni al seu partit (ni tampoc al país, és clar) és deixar que la situació s’esllangueixi lentament, sense oferir més solució que “anar-hi anant”.
És desitjable que es reuneixin, que es parlin, que dinin, que sopin, que cremin les hores que faci falta fins a recompondre aquells ponts d’unió entre ells que tanta satisfacció ens donen a la tropa, i que ho facin tant per deixar ben collat el 9-N (és a la cantonada!) com per aclarir el panorama electoral posterior, i per això caldran grans dosis de generositat, de valentia, d’altura de mires. Com deia aquell cantant nord-americà, els temps estan canviant i ja no valen (ni per a ells, ni per a nosaltres) les petiteses de la vella política. Aquesta política que es nega a desaparèixer i que, més que decebre’ns, ens desorienta.
[Imatge: Vilaweb]
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
En aquest apunt has sabut posar-hi paraules concretes al que pensem, crec, la majoria.
Gràcies pel comentari, Francesc. Em sembla que hi ha un consens bastant generalitzat entre la societat perquè els partits estiguin, per una vegada, a l’alçada dels temps històrics i transcendentals que estem tenint la sort de viure.
Gracies per la bona reflexió. ERC té una gran responsabilitat i ha de anar amb compte de no complicar-ho més encara. L´art de la política es per fer possible
allò que de sí es complicat de “per se”, els interessos de la gent. Ara però el més important es la Independència per el nostre país.Negociem-ho sense amb saviesa, la gent situarà a cadascun al lloc que correspongui.
Les meves sensacions, per si serveixen de res.
ICV: Realment no són independentistes i tot el seu capital polític que tenen és fer-se l´enfadós, jugar al eix esquerra-dreta, i realment no aportar res.
CUP: Sorprès per la sintonia que té en Fernandez amb en Mas, per mi un clar senyal del gran nivell d´en Mas. Haurien de estar a la coalició del SISI, i oblidar-se en aquest moment d´amb qui hi van o amb qui deixen d´anar, i pensar perquè hi van.
Unió: Duran i alguns dirigents són un llast, i crec que les bases els posaran a lloc quan arribi el moment. A més, el risc de trencar CiU i quedar-se com un partit residual també els pot fer replantejar-se la seva actitut. Espero, com va dir en Mas fa temps, que seran el furgó de cua de l´independentisme.
ERC: Crec que les bones perspectives electorals li han arribat a base de no fer i no mullar-se, i sols en base a qüestionar la capacitat de Mas de liderar el projecte i posar en entredit al president, bàsicament gràcies al inefable Duran i companyia. Penso que creuen que si van a eleccions en solitari i s´aconsegueix la independència tothom ho atribuirà a ells, i que així seran el partit predominant a Catalunya per decennis. I en segona opció, si no s´aconsegueix, tindran la Generalitat i podran dir que ha estat culpa dels altres. Excés de tàctica electoral i se´ls hi està començant a veure el llautó.
Convergència i Mas: Crec que queda fora de tota dubte el seu compromís a dur el procés fins la independència, però a part dels equilibris interns dins CiU (problema menor), Mas veu que els companys de viatge li demanen coses (desobediència, mantenir el primer 9-N, …) innecessàries i impossibles, per deixar-lo en posició de debilitat, i que mentre ell ha rebut totes les patacades tant per la gestió d´una Generalitat sense recursos com per dirigir el procés
d´una manera democràtica i legalment impoluta (sols una il·legalitat, i refrendada pel poble, que serà la DUI, si de Madrid no accepten fer-ho de manera acordada), els seus socis creixen a base de posar-lo entredit quan en contrapunt a Madrid és el gran Satan del independentisme català.
Evidentment, també vol els rèdits d´un procés que sol ha desgastat a ell i al seu partit, cosa en certa manera lógica.
Potser penseu que sóc Convergent, a la que he votat, però també a algún altre dels partits de esquerra abans mentats. Però considero el meu anàlisi poc biaixat, tot i que al final, són impressions i sensacions.