Les aigües turbulentes

Continua el devessall de notícies del trepidant procés. Qui deia que s’avorria? Les darreres vint-i-quatre hores han estat especialment farcides de novetats, amb les xarxes socials, almenys la que consulto amb més freqüència (la del moixonet), i el meu grup d’amistats de whatsapp traient fum. Aquestes són algunes de les consideracions que em vénen al cap després de la compareixença del president Mas d’aquest matí.

Contra les desqualificacions, menyspreus o marrameus que ha rebut la decisió de celebrar aquesta mena de consulta descafeïnada, jo crec que, ben mirat, no és mala cosa. Per més d’un motiu. Serà una consulta organitzada i avalada pel govern, és a dir oficial: no es podrà objectar, com havíem temut, que sigui una repetició corregida i augmentada de les consultes populars municipals, organitzada (segurament que molt bé) per la societat civil però que ja no tenia cap sentit. Serà una consulta, ara sí, plenament legal: les institucions de l’estat ja no podran fer-hi res jurídicament, però sí ho intenten encara reforçaran més la nostra posició a ulls del món. El fet de que s’acabi celebrant la consulta, encara que sigui acudint a escletxes legals, suposa també el compliment del compromís a què van arribar els partits del dret a decidir: què estaríem dient ara si el 9-N no es fes res de res?

Que celebrar la pseudo-consulta no és cap tragèdia ho corrobora el fet de que qui més l’està criticant avui són per una banda l’unionisme i per l’altra un determinat independentisme dit hiperventilat que, curiosament, coincideixen a dir que això és un referèndum de mentida sense cap mena de validesa. No han faltat expressions com “costellada” o “botifarrades”. Cap mena de validesa? El ministre del ram de la toga ja ha començat a fer amenaces. He dit abans que legalment ja no podran fer res, però amb aquella gent mai no se sap…

Tema diferent és la pregunta “i després, què?”. El president Mas ha fet una mena d’oferta-trampa de futures eleccions plebiscitàries sense concretar-ne la data i deixant la piloteta a la teulada d’Esquerra, principal destinatari del que sembla una condició sine qua non: la llista única de partits sobiranistes. Sempre he discrepat d’aquesta idea. No acabo d’entendre massa bé perquè és tan necessari que vagin tots junts, tenint en compte les dificultats que això comporta: càlculs partidistes, llocs a la llista, consens sobre un programa mínim de govern… La unitat entre els partits s’ha esquerdat, en poc afortunada metàfora del president (els objectes esquerdats o es trenquen o queden sempre esquerdats) i, efectivament, cada força ha començat a estirar cap al seu cantó. És una llàstima: trencar una certa unitat d’acció és l’última arma que li queda al govern Rajoy per neutralitzar tot el procés. No els donem aquesta alegria.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!