‘Signore presidente, i catalani vogliamo votare’

Continua l’original acció d’aquest estiu de desplegar grans retrats de líders polítics per cridar l’atenció al món del que volem (i necessitem) fer els catalans el 9 de novembre. Ahir va ser el torn de Tarragona i el mandatari escollit per adreçar-li el missatge era Matteo Renzi, el jove (i menys controvertit del que va semblar en un principi) primer ministre d’Itàlia.

* El marc escollit per fer l’acció no pot ser més adient: l’amfiteatre romà, una de les moltes herències que Tarragona conserva de la cultura que naixé a la ciutat on Renzi fa i desfa. En tot cas, a la intencionalitat estríctament propagandística de la foto (que és el que es busca), se n’hi afegeix en aquesta ocasió una altra de promoció turística, que mai no sobra.

* Per cert, dins de l’amfiteatre s’hi troben les restes de l’església medieval del Miracle. Mentre presencio l’acte rumio sobre aquest fet. No, els catalans no necessitem ja cap miracle per sortir-nos-en. Més aviat el miracle ha estat arribar fins aquí i superar repressions, obstacles i inconvenients de tota mena, sense oblidar el foc amic, molt actiu les darreres setmanes.

* L’acte transcorre sense incidències remarcables i amb l’assistència d’unes mil persones. S’hi succeeixen, en perfecta sincronització, intervencions musicals, dicursos i lectures de poemes. Parlen la pluriubiqua Rosa Maria Codines, Ferran Civit, l’escriptora Margarida Aritzeta i l’alcalde de Montblanc, Pep Andreu (a qui tinc ocasió de donar la mà al final) que posa la nota política recarregant piles als assistents (“No tenim por!”, proclama).

* El públic també tenim la nostra quota de participació, formant un mosaic quadribarrat amb unes cartolines i aprofitem la nostra situació a les grades de l’amfiteatre, com si d’un estadi esportiu es tractés, per fer una no prevista onada, per a satisfacció de tots. Però mosaic a banda, el plat fort és el desplegament de dues lones gegants (de 15 per 30, segons afirma la megafonia) representant, respectivament, una urna i la cara de l’esmentat Renzi, perquè es vegi de dalt i de ben lluny. La pregunta sorgeix sola: arribarà a l’interpel·lat el missatge?; no en dubto, ni que sigui indirectament, una altra cosa és si això es traduirà en qualcom més que en un “assabentat” i prou.

                                            20140816_195857[2]

* Potser la nota més original de tot el muntatge, inesperada per mi, és la interpretació de la versió catalana del “Chiquitita” d’ABBA. La chiquitita ara és Catalunya: “Catalunya no ploris més…”, ” saps molt bé que les penes van i desapareixen…”. Parlant d’ABBA, esperem ferventment que el procés acabi en un “Waterloo”, des del punt de vista anglès, naturalment.

* La nota final agredolça la posa la lectura dels ajuntaments adherits i presents a l’acte (Montblanc, Reus, Valls i molts més), que es contraposa a la dels que han excusat la seva assistència: sí, ho heu endevinat, Tarragona n’és un. L’ajuntament no ha estat capaç de designar ningú amb cara i ulls per estar present a un acte que és, en definitiva, de projecció al món d’una ciutat i d’un dels seus monuments més representatius. Per segons què haguessin perdut el cul i les vores… 

[Imatge: foto de l’autor]

Un pensament a “‘Signore presidente, i catalani vogliamo votare’

  1. Segons Vilaweb, “el criteri per escollir aquests líders mundials, va ser que siguessin dirigents de països estrictament democràtics, i amb un cert pes en les relacions internacionals.”

    Aleshores: perquè es va triar el rostre del papa Francesc per fer una d’aquestes accions? Que jo sapiga, l’Estat del Vaticà no és -ni vol ser- una democràcia. El pes hi és, però potser aniria millor a tothom que no fos tant gras aquest Estat…

    Atentament

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *