Les aigües turbulentes

No puc evitar sentir enveja i alegria contemplant Estela de Carlotto, la presidenta d’Abuelas de Mayo, i el seu èxit personal i col·lectiu: haver retrobat el seu nét. Ha de ser extraordinàriament satisfactori aconseguir un objectiu després de dedicar-hi mitja vida, i més si aquest objeciu té la significació del retrobament d’un ésser estimat. Per a ella, per al col·lectiu que representa, per a tota la societat argentina i, d’alguna manera, per a tots nosaltres, el fet que Carlotto sàpiga qui és el seu nét, el pugui conèixer, abraçar-lo i estimar-lo, no deixa de ser una victòria que compensa, en una petita part, tot el mal que va fer la sinistra dictadura militar dels anys setanta.

Que una àvia argentina conegui el seu nét té també una derivada personal: la meva també ho era, d’argentina. Lamentablement, ella no va poder mai conèixer el seu nét Jordi perquè va deixar aquest món molt abans de néixer jo. Aquesta circumstància fa que la notícia que protagonitza aquests dies Carlotto em provoqui un sentiment d’empatia per ella i, com queda dit, una satisfacció especial.

[Imatge: www.laplatanoticias.info]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!