A tot n’hi diuen liberal

El grup liberal del Parlament Europeu ha acceptat com a membres els diputats de Ciutadans i d’UpyD. De res ha servit la intensa activitat de Convergència i del seu diputat Ramon Tremosa per tal d’impedir-ho, temorosos de que es donés entrada a unes forces polítiques notòriament beligerants no ja contra la independència o contra el dret a decidir, sinó simplement contra el fet que Catalunya frueixi de qualsevol mena de singularitat institucional i política. Si se’m permet el joc de paraules fàcil, ha perdut Convergència i ha guanyat la conveniència. En concret, la conveniència del senyor Guy Verhofstadt, que necessita com sigui aliats (i vots) per a algun càrrec a la Unió Europea, el que sigui, ara que sembla que el de president de la Comissió se li esfuma. D’aquí la seva particular política de “peix al cove”. Tot s’aprofita.

Però no és només l’entrada d’uns diputats catalanòfobs el que preocupa. És també el fet de que els accepti un grup que es diu liberal, entenent que aquesta paraula engloba l’antiga i rica tradició liberal europea, tant econòmica com política. Des d’aquest punt de vista, que algú m’expliqui què té de liberal la gent de Ciutadans, grup populista i detractor d’una cosa tan democràtica (per tant, liberal) com el dret a decidir dels pobles. Que algú m’expliqui què té de liberal el partit de la Rosa Díez, una senyora que no fa tant es postulava com a secretària general del PSOE: el socialisme i el liberalisme sempre havien sigut antitètics com l’aigua i l’oli o com el verd i el vermell. El liberalisme ja no és el que era. 

Pel que fa a Convergència, li queda l’opció de fer el mateix que el PNB  el dia que el PP va entrar al grup popular del Parlament Europeu: marxar-ne (per anar a raure, precisament, al liberal). Seria una opció digne i conseqüent que Convergència fes el mateix i s’integrés al grup dels verds al costat d’Esquerra. És d’esperar que no ho impedís una infantil rebequeria contra el partit que li està fent el sorpasso a cada cita electoral. Però potser ja és demanar massa.

[Imatge: Ludwig Erhard, canceller alemany de 1963 a 1966; Viquipèdia]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *