En el nombre de Dios y de España
«En el nombre de Dios y de España
Una, Grande, Libre
Y el de sus muertos.
Ya tenéis, valencianos, la Patria, el Pan y la Justicia.
¡¡Franco, Franco, Franco!!
¡Viva el Caudillo! ¡Arriba España!»
Diari Avance, 30 de març de 39
Port
d’Alacant, 31 de març de 1939
Van
passar dues nits en aquell port, sense que cap de les tres dones poguera
aclucar l’ull. En despuntar el dia, els rumors contradictoris corrien com la
pólvora. El que més anava prenent força era que les tropes franquistes ja
havien ocupat València, i era qüestió d’hores que entraren al port d’Alacant.
Per contra, els més optimistes encara esperaven convençuts els vaixells que els
durien cap a l’exili. Elles no es volien angoixar i parlaven animosament de les
seues coses, mentre la Llíber jugava amb el Lenin a l’acuit.
més…
–De veritat pensa vostè que arribaran més
vaixells? –va preguntar la mare del Lenin a l’àvia.
–No
ho sé, filla. Cada dia que passa és pitjor, jo veig molt mala sortida a aquest
afer.
–Doncs
sap que li dic? Que abans que m’agafen em tire a la mar!
–No
digues això, dona! Ni per pensaments! I el teu fill!
–Vostè
no sap el que fan aquests feixistes…
La
dona va quedar pensarosa. L’àvia no volia destorbar-la. En silenci les dues
dones van restar una bona estona, fins que finalment la mare del Lenin, va
començar a parlar, a poc a poc, necessitava rompre el silenci.
–La
mar, quina immensitat. Vostè no s’ho creurà però no l’havia vista mai i no sé
per què la imaginava d’una altra manera. No sé, com un prat molt gran, però no
així, sense final. M’he criat a la muntanya, al mig del bosc, com una cabreta.
Món pare era guàrdia forestal i el poble més proper estava a dues hores
caminant. Els meus germans sí que baixaven al poble, a estudiar o a prendre
vins, però jo no, era una dona i per això em quedava a casa ajudant ma mare. Em
fa vergonya dir-ho, però no sé llegir ni escriure. El Rafel, el meu home, em va
prometre que me n’ensenyaria, però no l’han deixat complir la seua promesa. Ell
sempre està llegint, és un home molt culte, vull dir era…
»El vaig conèixer
una vegada que vaig baixar el poble a comprar queviures en companyia dels meus
germans. De seguida que el vaig veure, vaig saber que m’hi casaria. No ho sé,
però me’n vaig enamorar a primera vista, potser li semble ximpleta. Però sabia
que era el home de la meua vida. I fins que no ho vaig aconseguir no vaig
parar, sóc una dona molt tossuda.
»Rafel
era el fill del moliner, així que es pot dir que vaig fer una bon casament.
Estàvem molt enamorats i al cap de poc de casar-nos va nàixer el meu Lenin, no
cabia més felicitat al meu cos. Però aquesta alegria va durar poc en esclatar
la guerra. El meu Rafel, els meus germans i fins i tot món pare van partir cap
al front. Ma mare i jo ens en vam anar a viure al Molí en companyia dels meus
sogres, unes bellíssimes persones que de seguida em van acollir com una filla.
»Ara
fa algunes setmanes ma mare ens va deixar, el seu cor no va poder resistir la
mort dels seus dos fills. El meu home i mon pare per culpa meua van venir al
soterrament. Per ignorància pura, vaig demanar al meu sogre que els escrivira
donant-los la mala nova. Com no podia ser d’altra manera hi van acudir tots
dos.
»Ja
veu, senyora Mercè, en les cartes que es perden, en les cartes que no arriben,
aquestes ho van fer. Davant tanta tristesa, em va consolar saber que no
enterraria ma mare sola. Però el consol va durar molt poc. Al meu poble ja feia
temps que s’havia perdut la guerra, tot i que encara ningú haguera anunciat la
victòria. Els falangistes, veïns nostres de tota la vida, fins i tot alguns que
teníem per amics, van venir a buscar el meu pare i el meu home en el mateix
moment que donàvem sepultura a ma mare. No m’ho podia creure. Món pare el van
fer presoner, el van torturar i li van trencar un braç i una cama, però és viu
en una presó de Madrid. El meu Rafel va córrer cap a les muntanyes, allà mateix
el van matar. El meu fillet no sap encara que son pare és mort. No he tingut
forces per a explicar-li que és orfe de pare…»
L’Agnès
es va posar a plorar.
–El
meu Josep, també el van matar al front, i la mare de la Llíber, la meua filla
Anna, va morir en un bombardeig a la mateixa ciutat de València. Aquesta guerra
només ens ha portat desgràcies –va dir l’àvia amb els ulls negats de
llàgrimes–. Hem de ser fortes, estimada amiga, si no per nosaltres pels més
menuts, tenim una responsabilitat amb ells.
Les
dues dones es van abraçar i van restar altra vegada en silenci, un silenci que
anava guanyant espai a mesura que avançava el temps.
Es
respirava un aire enrarit, una barreja de petroli, salnitre i humanitat. Molta
humanitat, era massa la gent que hi havia amuntegada al port. Tots mirant cap a
l’horitzó. Les hores passaven, l’evidència que els hi tocaria passar una altra
nit era patent.
La
Llíber i el Lenin corrien entre la gentada indiferents de tot. S’amagaven
darrere la roba amuntegada, darrere la gent amuntegada. Per uns instants la
Llíber va perdre de vista el nen. Un calfred li va recórrer el cos, un estrany
pressentiment. Es va tranquil·litzar quan el va veure, divertit, burlant-se de
la cara d’espantada que feia ella. Es van asseure a terra observant l’horitzó
mentre l’aire de la mar els tocava la cara.
–Què
dus al coll? –va preguntar la Llíber, en veure que el nen portava un penjoll
fet de corda i un petit tros de fusta.
–Me
l’ha fet mon pare perquè em porte sort. Perquè funcione m’he de ficar la fusta
a la boca. Quan venia l’avió gros i sentíem els petards, nosaltres jugàvem a
amagar-nos davall la taula, mossegàvem el penjoll i no ens passava res.
–És
molt bonic.
La
Llíber de seguida va comprendre que era un bon invent perquè el soroll de les
bombes no rebentara els timpans al petit. I a la seua ment van venir les
imatges de la Pava, un avió gros i enorme
que sembrava el terror entre la població. Va recordar com, en sentir les
sirenes que avisaven de l’arribada del bombarder, ella i la seua família
corrien a arrecerar-se al refugi, encara que fóra nit fosca i anaren en pijama.
Va recordar aquella nit fosca que la mare estava atenent un part i no va poder
córrer cap al refugi, aquella nit tràgica en què va nàixer una nena a la qual
els seus pares posarien de nom Anna, el mateix de la infermera que la va portar
al món abans de morir.
–Saps,
la meua mamà es diu Agnès, igual que la meua àvia, que s’ha quedat al poble
tenint cura de la casa i del Samaruc.
–Quin Samaruc?
–El
meu gos. No ha pogut venir perquè ha de fer companyia a la meua àvia. I jo em
dic Lenin, igual que a un home molt important que era ruc.
–Ruc no, rus. D’un país que es diu
Rússia.
Va
riure la Llíber. Tot i que semblava impossible, en aquell moment el nen la va
poder treure dels seus pensaments.
–Ja
m’estranyava a mi que fóra tan important i ruc. I tu, per què et dius
Llibertat?
–Doncs,
en realitat, quan vaig nàixer em van posar Anna, igual que a ma mare, però
només en els papers, perquè sempre m’han dit Llíber des de petita. Sembla que
abans de la República el meu nom era prohibit.
–I
això?
–El
meu avi m’explicava que la Llibertat és un insult per als feixistes.
–Una
paraula lletja?
–No.
Llibertat és una paraula molt bonica, quan seràs gran ja ho entendràs.
–Què
fa aquest senyor? –va dir, estranyat, mentre assenyalava amb el dit un home
enfilat a un fanal molt alt i gros.
–No
ho sé.
–Ja
fa sis dies que és allà dalt, no vol baixar –els va explicar una dona que era a
la vora.
–I
això?
–Té
por que l’agafen les forces de Franco.
Encara
no havia acabat la dona d’explicar-se quan pels altaveus del port van informar
que tothom havia d’abandonar el port d’Alacant, els homes per una banda i les
dones per una altra. Tot s’havia acabat. Havia arribat l’hora de despertar del
somni, cap vaixell més els duria cap a la Llibertat. Tots els seus temors, els
seus pitjors malsons es farien realitat en uns quants dies, o en unes quantes
hores. L’estranya manera com transcorria el temps en aquell port el feia
impossible de mesurar. Finalment, a les tropes franquistes se’ls havia acabat
la paciència.
De
sobte, la multitud va començar a cridar desesperada, moltes persones es van
tirar a l’aigua per tal de fugir nedant, altres no van poder resistir-ho més i
es van disparar l’última bala. La Llíber va agafar el Lenin al braç, amb el seu
cos li va tapar els ulls, el protegia d’aquelles imatges dantesques, i va
córrer entre la gentada a cercar l’àvia.
L’Agnès
i l’àvia els buscaven desesperades. En veure-les tots junts es van refugiar en
el tancat. Havien de prendre una decisió.
–Això
s’ha acabat Llíber –va dir l’àvia, derrotada.
–I
què hem de fer, lliurar-nos com si res? Què no te’n recordes, de tot el que ens
ha contat el pare que fan els feixistes a les dones? Si volen alguna cosa que
vinguen a agafar-me.
–La
nena té raó –va cridar de sobte una dona embarassada que devia tenir uns vint i
cinc anys–. Després de tanta lluita no ens podem rendir com si fórem xais que
van a l’escorxador. Resistirem fins al final. Aquí no volem covards, ni
suïcides, que siguen les seues bales les que ens maten, a mi i al meu fill.
Era
una dona forta, decidida. La Llíber la mirava bocabadada. L’àvia, per contra,
no ho veia tan clar, de valents n’era ple el cementiri. Però va fer cas a la
néta, no es refiava dels feixistes. L’Agnès i el Lenin també es van quedar.
Eren un grup de persones poc nombrós els que es van refugiar en aquell cobert,
la resta de la gent anaven sortint a poc a poc, enmig d’escenes dramàtiques.
A la matinada, el
port va quedar completament buit, només hi quedaven ells. Un grup de soldats
moros i italians els van fer una visita. La Llíber es va espantar molt en
veure’ls entrar. El Lenin, amb el seu penjoll entre les dents, es va refugiar
als braços de sa mare.
Aquells
homes no deien res, en silenci els van escorcollar un per un. Un soldat gras i
ros va agafar la cartera a un home; en veure-la plena de diners, els va tirar a
terra i hi va calar foc. Els feixistes reien. Aquells bitllets no eren de curs
legal, els diners republicans no valien per a res, els estalvis de tota una
vida eren paper mullat. Només volien or, joies, rellotges. Quan va tocar el torn
a la Llíber, d’una estrebada li van arrencar el penjoll en forma de cor que li
havia regalat sa mare, mentre ella cridava silenciosament en el pensament «Si
us plau, no!».
La
foto i el llibre de poemes van anar al foc. A poc a poc va veure com es consumien
les cares somrients dels seus éssers més estimats. Al cor va sentir una forta
punxada, feia mal, molt de mal, però no era un dolor físic. La seua mirada era
neutra i es dirigia cap a les seues sabates. Sabia que no devia ni podia mirar
aquella gent a la cara. Amagats a les calcetes duia uns diners que no tenien
cap valor i els anells de boda dels seus pares. No s’havien atrevit a
vendre’ls. Per sort no els van trobar. Van confiscar totes les maletes i tots
els paquets, sense molestar-se ni tan sols a obrir-los. Amb melangia, l’àvia i
la néta es van acomiadar de la seua vella maleta, que els havia fet tanta
companyia. Amb ella desapareixien les seues úniques pertinences.
Quan
els ho van prendre tot, els van donar un ultimàtum.
–Tenéis de tiempo hasta las seis de la
mañana. Si no, entraremos nosotros a buscaros.
Tots
restaven muts, amb el cap cot mirant a terra. De sobte una veu femenina va
rompre el silenci.
–Per
favor, el xiquet té gana!
Era
l’Agnès, que amb tota la por que tenia va fer el cor fort per demanar menjar
per al seu fill. Al cap d’una estona, un dels soldats va aparèixer amb un
rosegó de pa i una llauna de sardines. Ningú s’explicava com la dona havia
aconseguit entendrir el cor d’aquells energúmens. Potser va ser la força
aclaparadora de les seues paraules, l’energia amb la qual una mare demana
aliments per a un fill.
L’Agnès va compartir la mica de menjar amb
tots els que allí estaven refugiats.
–Hem
de prendre una decisió, no podem resistir més en aquestes condicions. Valdrà
més que ens lliurem abans de les sis –va dir l’àvia a contracor.
Tots
van assentir amb el cap, sabedors que no tenien cap altra sortida. Abans de
eixir, l’àvia va estripar els passaports.
–Que
t’has tornat boja! –la va recriminar la néta.
–T’equivoques,
estic més lúcida que mai. Ets la filla del coronel de l’exèrcit republicà Mateu
Pons Olcina i jo la seua sogra. Si ens agafen a nosaltres també agafaran ton
pare. Ara el teu nom és Anna Martí Ventura i jo soc la teua mare Mercè Ventura
Rius, el nom de ma mare.
–Anna
Martí Ventura –va repetir el nom la Llibertat, sense poder donar crèdit al que
estava passant.
–Lenin,
fillet, anem a jugar al joc dels noms. Tu també canviaràs de nom, com la
Llíber, ara et diràs Rafel, igual que ton pare. D’acord?
El
nen va assentir amb el cap.
–Com
et dius? –li va preguntar la mare.
–Lenin.
–No.
Recorda-ho, ara et dius Rafel.
–Lenin
és una paraula lletja?, per això m’he de dir Rafel? –va preguntar el nen
recordant la conversa que abans havia tingut amb la seua amiga.
–No,
amor, Lenin és un nom preciós –va dir entre llàgrimes la mare.
–Passa
que Lenin és un nom de xiquet, i com que tu ja tens cinc anys, ta mare ha
pensat que és millor dir-te com un nen gran –va intercedir la Llíber.
–Doncs
si és així, jo ja no em vull dir Lenin. Però tampoc Rafel. A mi m’agrada més
Ramon.
Aquella
estranya situació va provocar el que semblava impossible, que tots rigueren en
uns instants tan dramàtics. Després de repetir els noms una vegada i una altra
i aconseguir finalment que el Lenin assumira la seua nova identitat, va arribar
el moment de lliurar-se. Tots es van abraçar i es van infondre missatges
d’ànim, però la infinita tristesa que s’havia apoderat d’ells era molt difícil
de dissimular.
La incertesa i la por d’un destí tràgic
envaïa l’atmosfera. Aquelles valentes persones, lluitadores que s’havien
aplegat al port d’Alacant, cercant un exili honrós, amb el somni d’embarcar-se
en un vaixell que els portara lluny de les represàlies feixistes, cercant la
llibertat, es veien obligades a despertar i fer front a la dura realitat. Ja no
entrarien més mercants per salvar-los, malgrat que a fora de la bocana tancada
per dos vaixells franquistes es trobara el Winnipeg.
El nou règim s’estrenava incomplint l’acord internacional i fent milers de
detinguts. La por que els havia conduït cap a la ratonera del port d’Alacant
estava plenament justificada. La llibertat va quedar segrestada, i tota aquella
persona que s’atrevira ni que només fóra a esmentar el seu nom, a respirar la
seua flaire, havia estat comdemnada per tota la vida.
Els homes van sortir
primer, abans de les sis de la matinada. A l’hora en punt van sortir les dones,
en silenci. Un silenci que s’apoderaria de tot i de tothom, un silenci
instaurat que s’allargaria vora quaranta anys.
L’últim vaixell (continuarà)