El vell continent (5: míting d’Esquerra)

L’aula magna de la Rovira i Virgili de Tarragona ha estat escenari, novament, d’un acte polític de signe sobiranista. En aquesta ocasió, Esquerra hi celebrava el seu míting electoral i hi he volgut estar present. Personalment, ha estat un esdeveniment especial: per primera vegada en molts anys assistia a un acte electoral d’un partit en el qual no milito i representava també la primera presa de contacte, el primer desgel envers un partit que va tenir l’ocurrència d’expulsar-me’n fa alguns anys.

Ha presentat l’acte l’alcaldable de la ciutat, Pau Ricomà, que ha presentat els dos candidats de les nostres comarques als comicis europeus. Tots tres, asseguts en uns incòmodes tamborets de bar de disseny i amb aquella mena de petits micros, com de telefonista, han explicat perquè són importants aquestes eleccions per a la nació i per al nostre territori.

Després d’un frustrat passi d’un video (es veia però no es sentia), el presentador ha donat pas als pesos pesants de la nit. Primer, el secretari general de la cosa, Oriol Junqueras. Amb el seu estil planer, com d’estar per casa, ha insistit en els arguments que ja va deixar anar ahir a Barcelona, que no deixaran sol el govern català si aquest cumpleix i que mai no es cansaran ni defalliran fins aconseguir els objectius de tot un poble. Com que estava on estava, ha entrat en el molt europeu tema del corredor mediterrani que ha lligat amb la tercera via, allò que defensen els que no són capaços d’instal·lar-hi la segona, però que tan diligents són col·locant les travesses: la darrera, un possible tancament de canals de TV3.

Ha clos l’acte Ernest Maragall, el Tete. Maragall, traient-se i posant-se les ulleres contínuament de forma impulsiva, ha tingut un record pel seu germà, involuntari protagonista ahir de lamentables comentaris a la xarxa, per passar a fer una ben trabada exposició lligant tres dates clau en el nostre procés amb tres majories: l’Onze de Setembre de l’any passat, les eleccions de diumenge que ve i el 9 de novembre.

L’acte ha acabat amb el nombrosíssim públic dempeus cridant la paraula de sis síl·labes més corejada dels darrers temps. Curiosament, a la sala només he comptat cinc estelades.

[Imatge: intervenció d’Oriol Junqueras; foto de l’autor]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *