20 d'octubre de 2004
Sense categoria
0 comentaris

Madò Banaula

En el Regne de les Espanyes

En aquest regne, només és saludada la gent interessada. Encara que siguin parents, no és això cap excusa necessària. Però, en canvi, en aquest país s’hi pot trobar de tot. Madò Banaula, si li va bé, pot interpretar El testament de Wabisuke, ja que les amèlies, siguin japoneses o catalanes, sempre són amèlies. Aixecada de dormir, na Margalida pot triar entre un jersei monocolor, un de bicolor o un de multicolor. Tot depèn de l’estat d’ànim, sempre variable segons les fases lunars. Pot posar-se una gorra, per semblar més informal; una corbata, per semblar més formal… però l’essència de l’ànima no canvia, per moltes flassades que hom es posi a damunt. Madò Banaula s’asseu a la terrassa de la fonda i veu passar, com diria algun amic seu mallorquí, tres femellums que tiren d’esquena. N’hi ha una que du una camiseta de tiretes i sense mànigues, amb ratlles multicolors, així com li agraden a na Margalida. Avui hi ha núvols i clarianes. Un bri de sol inunda l’espai de madò Banaula, acostumada a descansar dins paisatges ombrívols. Una al·lota amb unes mames considerables li demana el periòdic. La hi dóna. Ella no les té tan ben fetes, però les operacions estètiques sempre li han fet una mica de por. Una crossa de bellesa no pot substituir mai la pobresa d’esperit. Perquè ella ja ho és, un desert de sentiments i un oasi de malvolences. No té cap espurna de bondat. La vida l’ha maltractada tant que és al·lèrgica a l’amor. No concep cap sentiment de bellesa. La seva vida és tan rutinària com un horari. Sense estridències, amb una calma total, repreteix les rutines diàries. Seguint aquesta línia, no es perd mai. És una font seca, però que sempre té un rierol per on rajar. Les crosses de la vida són així de contradictòries. Quan has de pujar una escala, no hi ha ascensor que valgui. Madò Banaula ho sap bé. Malgrat tot, el que més costa és el més plaent. Sabem què volem, això és segur, però a vegades ens ho pensame, només, i el que realment volem ho hem tengut sempre al nostre costat i no ho hem sabut reconèixer. La vida, més d’una vegada, és així.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!