Del BrasiL al RavaL

Dilma Rousseff (PT), presidenta del Brasil i candidata a la reelecció, es mantindrà en el càrrec quatre anys més amb la missió de governar un país dividit. En una victòria ajustada sobre el contendent, el senador Aécio Neves (PSDB), Dilma obtingué 54,5 milions de vots (51,6%), en comparació amb els  51,0 milions (48,4%) del seu opositor. És a dir, un forat de 3,5 milions de vots (sobre un total de 105,5 milions de vots vàlids) o 3,2 punts percentuals.

El resultat confirma que aquesta ha estat l’elecció més disputada de la història de la nova democràcia al Brasil. I representa una nova victòria del Partido dos Trabalhadores (PT) que detindrà la presidència per quarta vegada consecutiva, sumant-hi els dos mandats de l’ex-president Lula (2003-2010). Tot un nou rècord.

En el pronunciament fet a la nació després de la victòria, diumenge a la nit, Rousseff es va comprometre a treballar per unir tot el país, recordant que és la presidenta de tots els brasilers. Amb la població i el Congrés dividit, aquest serà el seu gran desafiament.

Rousseff va dir que la seva “primera tasca” en el nou mandat és buscar “diàleg”, demanant unió també a la població. “En les democràcies, unió no vol dir necessàriament unitat d’idees. Pressuposa, en primer lloc, obertura i bona disposició per al diàleg. Aquesta presidenta està disposada al diàleg i aquest és el meu primer compromís per al segon mandat: diàleg”, va repetir.

El cert però és que no només el país va votar majoritariament dividit en clau social: classes altes i mitjanes-altes a favor d’Aécio i classes baixes e mitjanes-baixes a favor de Dilma. La divergència aquest cop s’ha reiterat en una linea que talla literalment  el país en dos: el Nord-Nordest , amb predomini de vots de Dilma, i el Sud-Sudest-Centre-Oest, clarament a favor d’Aécio. Les regions tradicionalment pobres, contra les tradicionalment riques.

És cert que hi ha honroses excepcions, com els estats de Minas Gerais (lloc de naixement dels dos candidats) i Rio de Janeiro, al Sudest. Però fins i tot aquí sorprèn la contigüitat de la “taca” electoral d’aquests comicis, que no deixa marge a dubtes: la divisió d’aquests comicis no ha estat només social, sino també territorial. El frec a frec en la disputa electoral ha fet aflorar les tensions regionals en un país amb realitats molt desiguals.

Resulta significatiu que, en el calor de la disputa electoral i l’agressivitat de la contesa al carrer entre els partidaris d’ambdós candidats, s’han sentit veus desde l’estat de São Paulo conclamant al separatisme i l’escisió del Brasil en dos nous països. És el cas, per exemple, del Coronel Telhada, un oficial de la policia militar de São Paulo que s’ha elegit diputat estadual i que compta amb més de 200 mil seguidors al seu perfil al Facebook. Tehada, recentment, ha manifestat el seu suport a les tesis de l’incipient Movimento São Paulo independente, que ja compta amb 15 mil seguidors al Facebook

São Paulo és el veritable motor econòmic del país, amb 21% de la població i 33% del PIB, i té poca tradició en participar en l’esfera de les decisions federals, preferint centrar-se en el govern de si mateix. Es diu que, en el passat, hom decidí que el govern investiria tota la industria a São Paulo, a canvi que aquest estat renunciés a aspirar al poder polític central.

L’actual discurs separatista de São Paulo s’aproxima però, en el seu contingut, a les postures racistes de la Lliga Nord a Itália. S’alimenta principalment del prejudici geogràfic contra els nordestins i els inmigrants pobres que es desplaçaren, al llarg del segle XX, al sudest. Ara, aquest discurs es renova i acusa als habitants del Nort-Nordest de condemnar tot el país a viure 4 anys més en el fangar de la corrupció, el clientelisme i l’almoina, en una clara referència al bolsa família, el subsidi estrella de les polítiques redistributives del PT.

El cert és que no hi ha, de moment, partits regionalistes al Brasil. Ni factors culturals o lingüístics clarament diferenciadors que puguin dur a parlar de nacions sense estat (llevat de les nacions indígenes que representen 0,5% de la població). El que hi ha al Brasil és el predomini d’alguns partits nacionals en determinades regions, que en el fons no deixa de ser, sino, l’expressió ideològica d’una realitat social dual: el nord pobre d’esquerres contra el sud ric de dretes. Les tensions regionals al Brasil, no són sino les tensions d’un país gegant amb una enorme desigualtat social.

Ahir a la nit, Aécio Neves agraí als 51 milions de  brasilers que li confiaren el vot i digué que surt de les eleccions “més viu i somniador”. Va trucar Dilma per telèfon i la va felicitar per la victòria. “La més gran de les seves prioritats ha de ser unir el Brasil al voltant d’un projecte honrat i que dignifiqui a tots els brasilers. He complert la meva missió i he guardat la fe”, digué en la trucada.

A seguir mostrem el mapa dels nous governadors elegits pel color dels seus respectius partits, el que permet una anàlisi més complexa de la distribució regional del poder al Brasil de la que aquí us hem pogut oferir.