Suárez: entre poc i massa

Qui més qui menys, tothom ha perdut una mica el sentit de la mesura en ocasió de la mort d’Adolfo Suárez. Quan mor algun personatge important és usual, gairebé una obligació jo diria, destacar-ne els aspectes més positius o exemplars i obviar o dissimular-ne els negatius. La memòria d’algú que acaba de morir es mereix aquesta mena de respecte, aquesta valoració que es fa del personatge que no es correspon estríctament amb la realitat: ja s’ocuparà la història de diseccionar-lo i fer-ne el judici equànime corresponent.

Aquest respecte i aquest balanç tirant a laudatori també té un límit, i amb el polític de Cebreros s’han traspassat les línies vermelles del que seria desitjable. Un exèrcit de turiferaris de tots els colors polítics porten més de vint-i-quatre hores llançant als quatre vents comunicatius els més variats elogis, des de l’exageració o des del cinisme, produint autèntica vergonya aliena. Segons aquests bocasses, Suárez va portar ell sol la democràcia a Espanya, com si altres personatges, l’oposició, la societat en general no haguessin tingut cap paper; segons uns altres, Suárez va ser el suprem arquitecte d’això que se n’ha dit “la modèlica transició”, quan de modèlica, res de res (necessària sí, modèlica no); segons uns tercers, Suárez va ser el polític més important de tota una època, el més egregi, el més insubstituible… i ho diuen els que el van literalment crucificar dia a dia per terra, mar i aire; la darrera perla d’aquesta borratxera necrològico-suarista serà batejar l’aeroport de Barajas amb el nom de l’ex-president del govern espanyol. Feia falta?

Però també en sentit invers estem llegint aquests darrers dies coses que no calien. No sé si era necessari posar tant d’èmfasi en les desafortunades declaracions sobre el català a Paris-Match , el retard en la legalització d’ERC o els episodis més blavosos del currículum de Suárez. No crec que siguin addients en uns moments en que el cos de l’interfecte encara està in sepulto, i en tot cas si aquestes notes s’aporten com a crítica també caldria contextualitzar-les i tampoc és el moment d’obrir els corresponents debats. El que deia abans: temps hi haurà per fer el judici definitiu sobre un personatge que, com tothom, presentava llums i ombres.

[Imatge: wikipedia]

Un pensament a “Suárez: entre poc i massa

  1. QUE LA FAMILIA ES PRESTI AQUEST PAPAROTS,ES LO QUE S’HN FA MES INCOMPRENSIBLE.
    SI JO FOS FILLA QUINA GRAN BUTIFARRA AQUESTA COLLA DE “MANGANTES”,BARRUTS I GALDOSSOS. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *