Les aigües turbulentes

Amb la sala plena (l’Aula Magna de la Universitat Rovira i Virgili), ha tingut lloc aquest vespre a Tarragona la taula rodona “Aspectes jurídics de l’estat propi”, organitzat per Assemblea Nacional Catalana, Sobirania i Justícia i l’Òmnium Cultural. Alt nivell dels tres ponents, els professors de la URV Alfonso González i Jordi Jaria i el jutge Santiago Vidal, que han aconseguit fer amena una temàtica en principi tan feixuga i plúmbia com és la jurídica.

Alfonso González s’ha centrat en un tema de rabiosa actualitat, el debat de si un futur estat català continuaria a la Unió Europea, en quedaria fora o què. La resposta, la que ja està donant de fa temps el món del dret, tant rigorós com allunyat de les conveniències polítiques de cada estat o ideologia: no hi ha precedents de secessió d’una part d’un estat membre, tampoc Catalunya seria un estat “exterior” a la Unió Europea a l’hora de demanar l’ingrés, l’amenaça d’un veto de l’estat espanyol quedaria anul·lada en la pràctica pel poc pes específic que aquell té a les institucions i, per últim, hi ha vida fora de la Unió Europea.

El gruix de la intervenció de Jordi Jaria s’ha centrat en els aspectes constitucionals de l’anunciada consulta (distingint entre el fet de consultar i l’aplicació del seu resultat), les vies per poder fer-la i, ja en el torn de preguntes del públic, els mecanismes que té l’estat per impedir-la o per torpedinejar (encara més) el procés. Especialment interessant ha estat la seva tesi de que, fet i fet, als catalans no ens ha d’amoïnar una difícil però possible reforma constitucional: a nosaltres, perquè marxarem, i a ells (els espanyols) perquè continuaran amb el seu estat.

El més conegut dels tres ponents que han intervingut és, sens dubte, el jutge Santiago Vidal, verdadera estrella de la jornada, de verb fàcil i idees clares, promotor del recent manifest de 35 jutges a favor del dret a decidir. Ha dibuixat els grans trets, un punt idíl·lics, d’una futura justícia catalana, incrementant la dotació de magistrats (ara estem per sota d’Albània) i tallant de soca-rel l’escàndol de la lentitud dels processos amb mesures realment revolucionàries. Centrant-se en el procés sobiranista, ha assegurat amb rotunditat que el 9 de novembre el poble votarà. Potser serà la consulta de la pregunta bífida, potser seran unes eleccions plebiscitàries o, en un escenari més inquietant, podria ser que anéssim a votar una proposta que, en el darrer moment, ens formulés el govern central: en paraules de Vidal, una pastanaga, que seria una mena de concert econòmic enmascarat, acompanyat de blindatge de competències i derogació de la llei Wert, més o menys el que ja se’ns ha mig promès altres vegades.

Esperem que a aquesta pastanaga (jo en dic el mirallet de colors, com els que oferiren als indis quan el descobriment d’Amèrica) se li vegi suficientment el llautó perquè el nostre poble no mossegui l’esquer. Ells són capaços d’enganyar-nos de nou i nosaltres som capaços de tornar a ser enganyats, i llavors caldrà tornar a la primera casella del joc de l’oca. I això sí que no: cansa molt.

[Imatge: foto de l’autor]