De tot l’enrenou de la imputació de Cristina de Borbó (potser seria més precís dir-ne el xou), el que més em segueix fascinant és això que en diuen “la teoria de l’amor”. Un dels seus advocats defensors (no el Txun-txén, l’altre) va venir a dir que com que estava tan i tan enamorada d’Iñaki, hi confiava cegament fins al punt de signar tot quan paper li posés al davant l’ex-jugador d’handbol, sense fer preguntes ni demanar aclariments. Potser el fet de treballar a la Caixa, entitat que com totes les entitats bancàries no es caracteritza precisament per respondre preguntes ni aclarir dubtes dels impositors, va fer que assumís acríticament el rol de client de l’entitat i signés alegrament com si es tractés d’unes preferents amb la lletra petita, petita.
La teoria de l’amor. La podríem incorporar al Codi penal (ara a l’espanyol, i al català, que també n’haurem de tenir, en un futur proper) com a nova eximent. De fet, és plausible l’explicació que ens dóna l’advocat. Té la seva lògica confiar plenament amb el que pugui fer o no el cònjugue a qui, figura, has d’estimar, però s’ha d’estar a les dures i a les madures. Si tan enamorada està del seu marit, la infanta també hauria d’assumir el cinquanta per cent de la condemna que li pugui correspondre a Urdangarin. No compartien societat i capital? No comparteixen ceguesa d’amor? Doncs que comparteixin també la trena. Encara enfortirà més la seva relació, crec jo.
[Imatge: foto EFE, www.324.cat]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!