Les piruetes del PSC

El PSC continua perdent llençols a cada bugada. O dit d’una altra manera, cada vegada que el país fa una petita passa institucional endavant, nacionalment parlant, algun dels seus representants més qualificats veu la llum i s’uneix al corrent majoritari, partidari de deixar que les urnes parlin. Com se sap, la sol·licitud de traspàs de la competència per fer un referèndum, aprovada avui al Parlament, li ha costat a l’aparell del partit socialista fins a sis baixes: un diputat dimitit, tres diputats que han triat ser fidels… al programa electoral socialista!, i dues destacades militants més que han deixat l’executiva.

Han actuat correctament Geli, Elena i Ventura discrepant de la consigna de vot? Jo crec que sí. Almenys en aquesta ocasió. Sempre he estat crític amb la figura del diputat-robot apretant el botó corresponent a la consigna que imposa el portaveu aixecant els dits. És evident que els diputats han de votar en coherència amb la ideologia i el programa del partit que els ha col·locat a les llistes electorals (i els hi ha muntat tota una campanya electoral per donar-los suport, per cert), però és que en el cas que avui ens ocupa el trio de diputats díscols s’han limitat a ser coherents amb el que es va comprometre el PSC (fer totes les passes possibles per permetre l’exercici del dret a decidir) i com que, a més, el que han votat ens satisfà als que estem a aquesta banda de la ratlla, avui són els herois de la jornada.

Potser no cal anar tan lluny, però benvinguts aquests tres vots, ni que sigui per compensar l’aparentment inexplicable posició de la CUP que, aventuro, és de consum intern de les bases de la formació, potser incòmodes en aparèixer massa a prop de segons qui. No cal donar-li més importància, però.

Tornem als nostres amics socialistes. Les piruetes de tot ordre a què s’han entregat els darrers dies la majoria de diputats del PSC, que han culminat en el famós dinar del 7 Portes (que si renuncio, que si ja veurem què voto, que si m’ho penso, que vull abstenir-me però no puc, que votaria que sí però a sus órdenes mi sargento, etc.), les piruetes deia, han de servir perquè una de les primeres tasques del nou estat català sigui l’aprovació d’una llei electoral que eviti aquest espectacle de diputats amb dubtes existencials. A la Gran Bretanya, i posem per enèsima vagada l’exemple britànic, aquestes coses no passarien.

[Imatge: Vilaweb]

Un pensament a “Les piruetes del PSC

  1. Des del punt de vista tècnic, el que han fet els tres diputats díscols del PSC ha estat un “tamayazo”. Se’ls podria qualificar fins i tot de trànsfugues. Perquè aquest és de debò el gran problema del sistema electoral: les llistres tancades i bloquejades, que no permeten els electors de triar entre els diversos candidats que presenta el partit. El votant ha d’acceptar una llista monolítica, confeccionada per l’aparell del partit. Això fa que els diputats hagin de ser més fidels al partit que als electors per tal de mantenir les possibilitats de tornar a ser col·locats en la llista electoral en les pròximes eleccions. Una democràcia segrestada.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *