Les aigües turbulentes

Un article de Marta Rojals avui parla del tió, aquesta figura tradicional del Nadal que sembla que a l’autora no li faci gaire el pes. Un servidor és barceloní, nascut al barri menys rural de la ciutat (l’Eixample), i fins que no vaig anar a viure a Tarragona no vaig tenir cap coneixement d’aquest element del folklore català, de manera que sempre l’he trobat una mica sobrevingut. Tot i això, no estic d’acord amb el posicionament de Rojals. Sempre se’ns ha dit que el Pare Noël era massa estranger (pitjor encara, ianqui: horror); els reis d’Orient tenen un no sé què de massa espanyol; i ara resulta que el tió, que sí que és veritablement nostre, fomenta la violència, és absurd i no sé quantes coses més. Francament, ja tardava aquest Nadal a llegir alguna invectiva contra una tradició. En nom del consum, de la correcció política, del laïcisme o de la globalització, ens hem anat carregant els pessebres tradicionals, els llums dels carrers, les bromes dels Innocents i mil coses més. Potser que anem pensant en desar-ho tot a l’armari dels bonics records de l’antigor, agafar el “portante” i anar-se’n a esquiar, activitat a la qual es dedica ja no poca gent ens aquests dies de, figura, recolliment familiar.