De res, massa

Telegrames des de Sarrià de Ter

13 de març de 2014
Sense categoria
0 comentaris

Tretze mesos d’anar pel món.

Avui, dia tretze, fa tretze mesos que la meva vida laboral va fer un tomb. D’anar amunt i avall en tren he passat a anar amunt i avall en cotxe en un radi geogràfic més reduït, això sí. De pagar abonaments mensuals a la Renfe he passat a ser gran contribuent de l’impost sobre hidrocarburs que dec satisfer cada vegada que omplo el dipòsit del venerable Peugeot.

De veure la vida des de l’escassa perspectiva que donaven quatre parets, la panoràmica se m’ha obert de manera formidable: puc veure els camps glaçats al pic de l’hivern, les mimoses florides, els conreus de soja grocs d’aquí a quatre dies… I el tracte amb el país,  l’entregent, també s’ha enriquit en una proporció gegantina. La geografia humana del país és oceànica i val la pena aprofitar les ocasions que la feina o les llargues estones fora de casa propicien per estar en contacte amb el món. Veure les coses amb ulls de bloc prou que hi ajuda.

Dues pinzellades, corresponents a les jornades d’ahir i d’avui.

Ahir: a l’hora de dinar en una fonda garrotxina, entaulem conversa amb el veí de taula. És un senyor de vuitanta anys llargs, molt llargs. Començem a parlar sobre el pa i el vi, i m’explica que té el seu germà -vidu- a l’hospital, que ell va a donar-li el repàs de migidia i que  acostuma a menjar en aquell establiment, que demana mitges racions i es posa les mans al cap en saber que jo, havent dinat, he de tornar a Girona. Narra amb pèls i senyals l’operació a què ha estat sotmès el seu familiar i ens acomiadem amb els millors desitjos de recuperació.

Avui: mentre prenc un talladet a mig matí a la barra un bar d’una avinguda d’una vila costanera (un euro quaranta, poca broma), en una taula a la meva esquena s’hi han assegut dos homes de la meva edat. Alts, polits, musculosos, bigotuts, vesteixen samarretes de màniga curta que mostren braços fibrosos. Sembla que no són pas del país. La cambrera els pren la comanda i acte seguit són servits. S’abracen, s’acaronen (ells dos, ben entès, la cambrera ja torna ser a la cafetera) i, mòbil en mà, es fan un selfie.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!