Les aigües turbulentes

Parlàvem ahir de la compareixença de Rodrigo Rato a la comissió del Parlament que investiga (més o menys) les martingales que van patir les caixes d’estalvis fins a ser condemnades a la seva extinció. Com no podia ser d’altra manera, l’estrella mediàtica d’aquest dimarts ha estat el diputat Fernández (CUP) i la seva sandàlia, que no ens ha quedat clar si la duia posada o bé se la va treure d’una bossa de plàstic. Bé, és igual, el cas és que l’opinió publicada es debatia avui entre l’aprovació, fins i tot l’aplaudiment, per l’actuació canyera del cupaire, i les crítiques al numeret muntat, desqualificacions i insults inclosos.

Qui em coneix ja sap que jo sóc molt d’ordre i de guardar les formes, i més en un parlament que no és un recinte religiós però se li assembla una mica: la democràcia és, o hauria de ser, sagrada. Des d’aquest punt de vista, posar el diputat a parir seria perfectament coherent amb la meva manera de pensar, però passa que portem ja massa anys de teatre parlamentari de tota mena: samarretes amb llegendes, banderes, pancartes, pins, objectes a la tribuna d’oradors… Hem vist en les darreres setmanes un intent d’striptease, un diputat imitant un alumne castigat… No parlem de les indumentàries, els crits, les faltes a l’ordre…

L’ancien regime parlamentari es pot donar, definitivament, per mort i enterrat. Caldrà, doncs, saludar la intervenció de Fernández pel que és: una eficaç manera de cridar l’atenció, en un moment en què mana la imatge i la immediatesa comunicativa, sobre uns fets gravíssims succeïts en el passat proper condemnables de totes totes per les conseqüències de tot ordre que han produït. Si alguna cosa cal lamentar de la performance de la sandàlia i el gàngster és, més aviat, aquest regust que l’acció té d’impotent rabieta o pataleta davant d’uns fets consumats que molt ens temem mai no rebran el càstig que es mereixen en justícia.