Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall Camps

28 d'octubre de 2013
0 comentaris

De cantants llegendaris (Lou Reed i altres)

La recent mort de Lou Reed m’ha servit per comprovar, una vegada més, el meu nivell cultural, musicalment parlant, i la meva peculiar relació amb tot allò que ni els mateixos experts saben com definir: rock, pop, rock-pop (tot junt), o, per evitar trencar-se el cap, música moderna, sense més històries.

Bé, el cas és que ha mort Lou Reed, un cantant de qui tenia unes molt límitades referències: sabia que era aquell cantant que no fa massa va penjar una foto seva a la xarxa tocat amb una barretina, per alegria dels que creiem que la nostra cultura nacional s’ha de difondre internacionalment de qualsevol manera i per qualsevol mitjà; m’era molt coneguda aquella portada de disc on figura un plàtan, que crec que va dissenyar Andy Warhol (o potser no); per fi, una de les seves cançons més conegudes, “Walk on the Wild Side” estava cansat d’oir-la a la ràdio als anys setanta, però fins ahir no vaig ser capaç de relacionar aquella melodia amb la imatge del cantant desaparegut, de penetrant mirada.

Com queda dit, a Lou Reed el tenia per un cantant que “em sonava” i poca cosa més. N’ignorava, o no era conscient, de la seva importància en el panorama musical de les darreres dècades. M’ha sorprès, per tant, el tractament informatiu que ha rebut la notícia de la seva desaparició física (que no de vinils i format digital). Avui llegia a El Punt-Avui el resum de la seva trajectòria personal i artística (havia d’il·lustrar-me, amb algun retard, de qui era aquest home) i al·lucinava una miqueta perquè tot el text anava farcit d’epítets com “mític” i “llegendari”. És remarcable la quantitat de personatges públics mundials del segle XX que, quan moren, passen a ser “mítics” i “llegendaris”. Jo creia que aquests qualificatius es referien o bé a individus de la història remota o bé a primeríssimes (i comptades) figures de l’època moderna. Però no: tots els actors són “mítics” i totes les bandes són “llegendàries”.

S’ha mort doncs un cantant molt important que, a part de mític i llegendari, també era precursor de no sé què (tots són precursors) i independent (tots són independents o alternatius, ningú és mai convencional). Serà veritat, però els meus gustos musicals i, en conseqüència, la meva cultura musical és una altra. Jo sempre he sigut més de Bee Gees i de Pet Shop Boys. També pot ser que jo visqui a la lluna, és clar: per la tele fa dies que anuncien la gira d’un grup musical denominat One Direction (un quintet d’adolescents terror de les nenes). Referències d’aquest grup? Cap ni una, però deuen ser importantíssims, perquè el concert de Barcelona està programat, atenció, per al 8 de juliol de 2014. Passaran a la història com l’enèssim grup llegendari o caurà sobre ells l’oblit més inmisericorde? Chi lo sá.

[Imatge: www.lavanguardia.com]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!