En torno al castellano

En este bloc he publicado apuntes en aranés, en francés o en gallego. Incluso en esperanto, pero nunca había hecho uno íntegramente en castellano. Quizá ya tocaba, al cabo de siete años.

Me ha costado decidirme. Por obvias razones, el castellano o español (cómo lo hemos de llamar? Primer elemento de debate) ocupa un lugar peculiar en el mapa mental de un catalán de nacimiento, familia, lengua y sentimiento como yo. No es mi lengua, pero tampoco es una más de las miles que se hablan (y que se extinguen lamentablemente) en el mundo. En esta lengua aprendí las beceroles (como se dirá esto en castellano?) cuando empecé a ir a la escuela, de pequeño. Es una lengua que domino notablemente, si se me permite la inmodestia. Ha sido una lengua omnipresente en mi vida, quisiera o no, en los barrios donde he vivido, la de muchos vecinos que he tenido, la de muchos de los periódicos y revistas que he consumido, la de los libros que he leído por placer o por imperativo estudiantil… Esta es la lengua materna de algunos de mis mejores amigos.

Sí, el contexto histórico de mi generación ha hecho que el castellano ocupara un lugar especial en nuestras vidas, muy superior al que en estricta justicia le tocaría. La normalización del catalán, a la que tantos esfuerzos de toda índole hemos dedicado (y seguimos dedicando) esta misma generación, las que la han precedido y las que le siguen, se ha tenido que hacer, inevitablemente a costa del uso del castellano. Esto, unido a un evidente y a veces inevitable prejuicio contra todo lo que estuviera relacionado con la lengua de Cervantes (o de Lope de Vega; ahora se dice que el autor del Quijote era catalán…) ha hecho que abordemos su uso en deteminadas situaciones con notable inseguridad.

Inseguridad como la que se me ha planteado al publicar el presente apunte. ¿Le estaré dando demasiado cancha a una lengua sin problemas de subsistencia (al contrario que la nuestra), hablada por, creo, 400 millones de personas, presente en cuatro continentes, con una vastísima tradición literaria y en continua evolución? ¿Qué tal “sonará” un apunte en castellano en Vilaweb, al lado de los miles de apuntes en catalán? ¿Chirriará por algún lado, provocará alguna desaprobación o se acogerá con el mayor de los respetos?

Sea lo que sea, me he lanzado a la piscina, y este es el resultado. Faltaba, no obstante, la excusa que justificara su publicación. Y la historia ha acudido en mi ayuda, ya que el sábado 3 de agosto, se cumplieron 300 años exactos de la primera reunión de la Real Academia Española, que dió lugar a la preparación del Diccionario de la Lengua Española. Este es mi motivo íntimo de complicidad con “la lengua de los vecinos” (en feliz e irónica expresión de una conocida mía): el castellano como objeto de estudio e investigación filológicos, la afición por conocer nuevos detalles de su léxico, de su sintaxis, de su gramática, la necesidad de perfeccionar su uso, cuando éste se presenta…

Soy consciente de que la presencia del castellano en nuestra nación desde hace tantos años, por acción de las armas primero y de la inevitable realidad demográfica después, es el origen de situaciones problemáticas, debates, polémicas, dudas, conflictos… Pero hoy no toca hablar de esto.

[A sota, traducció al català; imatge: xenialanguages.com]

En aquest bloc he publicat apunts en aranès, en francès o en gallec. Fins i tot en esperanto, però mai no n’havia fet cap íntegrament en castellà. Potser ja tocava, després de set anys.

M’ha costat decidir-me. Per raons òbvies, el castellà o espanyol (com n’hem de dir? Primer element de debat) ocupa un lloc peculiar en el mapa mental d’un català de naixement, família, llengua i sentiment com jo. No és la meva llengua, però tampoc és una més de les mils que es parlen (i que s’extingeixen lamentablement) al món. En aquesta llengua vaig aprendre les beceroles quan vaig començar a anar a l’escola, de petit. És una llengua que domino notablement, si se’m permet la immodèstia. Ha estat una llengua omnipresent a la meva vida, vulgues que no, als barris on he viscut, la de molts veïns que he tingut, la de molts diaris i revistes que he consumit, la dels llibres que he llegit per plaer o per imperatiu estudiantil… Aquesta és la llengua materna d’alguns dels meus millots amics.

Sí, el context històric de la meva generació ha fet que el castellà ocupés un lloc especial a les nostres vides, molt superior al que en estricta justícia li hagués tocat. La normalització del català, a la que tants esforços de tota índole hem dedicat (i seguim dedicant) aquesta mateixa generació, les que l’han precedit i les que la segueixen, s’ha hagut de fer, inevitablement, a costa de l’ús del castellà. Això, unit a un evident i a vegades inevitable prejudici contra tot allò que estigués relacionat amb la llengua de Cervantes (o de Lope de Vega; ara es diu que l’autor del Quixot era català…) ha fet que abordem el seu ús en determinades situacions amb notable inseguretat.

Inseguretat com la que se m’ha plantejat al publicar el present apunt. Estaré donant massa canxa a una llengua sense problemes de subsistència (al contrari que la nostra), parlada per, crec, 400 milions de persones, present a quatre continents, amb una vastíssima tradició literària i en contínua evolució? Què tal “sonarà” un apunt en castellà a Vilaweb, al costat de mils d’apunts en català? Grinyolarà per algun costat, provocarà alguna desaprovació o s’acollirà amb el major dels respectes?

Sigui com sigui, m’he llançat a la piscina, i aquest és el resultat. Faltava, no obstant, l’excusa que justifiqués la seva publicació. I la història ha acudit en la meva ajuda, ja que el dissabte 3 d’agost es van complir 300 anys exactes de la primera reunió de la Real Academia Española, que va donar lloc a la preparació del Diccionario de la Lengua Española. Aquest és el meu motiu íntim de complicitat amb la “llengua dels veïns” (en feliç i irònica expressió d’una coneguda meva): el castellà com a objecte d’estudi i investigació filològics, l’afecció per conèixer nous detalls del seu lèxic, de la seva sintaxi, de la seva gramàtica, la necessitat de perfeccionar el seu ús, quan aquest es presenta…

Sóc conscient que la presència del castellà a la nostra nació des de fa tants anys, per acció de les armes primer i de la inevitable realitat demogràfica després, es l’origen de situacions problemàtiques, debats, polèmiques, dubtes, conflictes… Però avui no toca parlar d’això. 
 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *