Francesc, papa progressista?

El papa Francesc ens ha sortit molt campechano i cal agrair-li un canvi en la manera de dir les coses, més planera, menys ex cathedra, improvisadament, com va passar en la darrera trobada amb periodistes a la seva tornada del Brasil. Aquests, com sempre, van entrar a matar amb els temes que, sembla, més interessen a la gent, és a dir on hi ha més teca: el paper de la dona a l’Església, els lobis gais, les finances vaticanes… i Bergoglio, amb encomiable predisposició, a peu dret i sense papers es va prestar al canvi d’impressions amb la canallesca.

Efectivament, Francesc ha portat nous aires dins i fora de de l’Església però que ningú no s’enganyi. Els canvis, com sempre, són en les formes però el moll de l’os, ni tocar-lo, per a desesperació d’aquells que van saludar entusiàsticament l’arribada d’aquell argentí que renunciava a una creu pectoral d’or (ja veus tu) i no parava de parlar dels “pobres”. El possible sacerdoci de les dones, un dels problemes més punyents que avui té plantejat la cristiandat sotmesa a la Santa Seu, ha estat enllestit per Bergoglio amb un simple “no: aquesta porta és tancada”. Roma locuta, causa finita.

“Qui sóc jo per jutjar un gai?” es pregunta, retòricament, el papa Francesc. Tinc l’atreviment de contestar-li. És que ningú espera judicis, Santedat, sinó justícia. Igualtat. El que no es pot fer és parlar de respecte i de no discriminació i, acte seguit, recordar que la doctrina proscriu tota pràctica homosexual. Això continua sent discriminació. I que no ens hi barregi, a més, els possibles lobis gais, posant-los al mateix nivell que els lobis maçònics [sic], alimentant així l’imaginari popular d’un Vaticà secretista perpètuament dominat per intrigues i conspiracions carn de best-seller.

Algú va dir que l’Església catòlica no compta el temps per anys, només per segles. I la seva lenta transformació, el seu viratge, com de transatlàntic, a fe de Déu (mai millor dit) que està tardant segles sencers. Només des d’aquest punt de vista cal saludar positivament aquest nou tarannà pontifici, en el convenciment de que l’almirall del transatlàntic, i tota la seva tripulació, necessiten molt més temps, encara, per arribar al port del segle XXI.

[Imatge: foto EFE, www.ara.cat]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *