Un riu cada cop més ampli (Vicent Partal a Tarragona)

Petita crònica de la presentació d’A un pam de la independència avui al Col·legi d’Advocats de Tarragona.

* Una prèvia: el cartell anunciador de l’acte parlava de pas i no de pam. Error absolutament involuntari i imperceptible, però que no deixa de tenir el seu què: no és el mateix estar a 20 que a 50 centímetres d’una cosa, no?

* El local escollit per l’Òmnium i l’Assemblea per fer la presentació és el mateix que la setmana passada va quedar desbordat amb la presència de Sala i Martín. Avui diferents circumstàncies (menys difusió de l’acte, festes de la Mare de Déu del Carme, menor projecció mediàtica del convidat) han fet que la presència de públic fos menor. Diguem que tothom ha pogut seure en aquesta ocasió, per veure-ho amb el mateix optimisme que tragina Vicent Partal.

* Optimisme que té ocasió de fer valer des de bon començament en contrast amb el seu introductor, el conegut periodista de TV3 Agustí Forné, després que aquest confessi que ho és menys d’optimista: ja fa un any que estem “a un pas”. Raons pel desànim no li’n falten: podria ser un dels perjudicats en la propera reducció de plantilla de la Corpo. Des d’aquí, la nostra solidaritat.

* La presentació del llibre de Partal transcorre intercanviant l’ordre natural de les coses, i és que signa els exemplars abans, i no després, de començar l’acte. Em dedica gentilment el meu després de presentar-me com “Jordi, blocaire de Vilaweb”. No du bolígraf, de manera que usa el meu, que farà servei també a la dotzena llarga d’assistents que igualment demanen una signatura al de Bétera.

* De fet Vicent Partal parla molt poc del llibre, gairebé gens. Es diria que és només una excusa per explicar, de forma molt entenedora, les grans fases del procés sobiranista català. Ja n’hem enllestit dues: la manifestació de l’Onze de Setembre i la declaració de sobirania al Parlament; i en queden altres dues: la declaració d’independència, amb o sense consulta, i el reconeixement internacional. Oblidem-nos de cap dia de la independència (“una nit de Reis a lo bèstia”, en les seves paraules), perquè no es produirà. Es tracta d’un procés que quan ens n’adonem, ja haurà acabat.

* Ha parlat de la data màgica, perfecta, del 14 de setembre de 2014 per fer el referèndum, estratègicament situada entre l’Onze de Setembre i el referèndum escocès. Després, si guanyà el “sí”, hi haurà un any (exactament un any) per negociar-ho tot amb l’estat espanyol. Exemple: podem renunciar als avions de combat que ens pertocarien i bescanviar-los per piruletes (és un dir) o quadres del Museu del Prado. Las Meninas, catalanes?

* Amb el diàleg amb els assistents hem entrat en el més interessant de l’acte d’avui. Transcric aquí algunes de les moltes respostes, afirmacions o reflexions de Vicent a partir de les preguntes que se li han adreçat: “Els tempos de la política i de la societat són diferents: la segona arrossega la primera”, “Que la pressa no ens amagui la realitat”, “No només cal mullar-se, és que és indecent no fer-ho” (referint-se al paper dels periodistes), “Nosaltres ho fem molt bé, però Espanya ho fa molt mal”, “La independència no ha de significar només canviar de bandera, també viure millor”, “Sobretot, no espanyolitzar res”, “El millor que podem fer per al País Valencià és independitzar-nos”.

* Hi ha hagut també canya contra figures públiques: Duran (“emprenya molt”), Màrius Carol o Pepe Antich (exemple de periodistes sense criteris, només amb interessos, com a lleials treballadors de La Vanguardia que són) o Pere Navarro (“abans no sabia si era un geni o un inútil; ara veig que geni no és”).

* I un epíleg ben bonic, com per gravar en una pedra: “El país som un al costat de l’altre, decidits a tirar endavant”.

[Imatge: un moment de la presentació; foto de l’autor]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *