Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall Camps

15 de juliol de 2013
1 comentari

En parlem o ho deixem córrer?

Parlem del tema del dia o no cal? Un corrent força estès de l’opinió pública, amb bona lògica, creu que el que digui o deixi de dir Bárcenas i el que faci o deixi de fer Mariano Rajoy i el partit que li dóna vida ja no ens ha d’amoïnar. Nosaltres, a la nostra. No ens afecta. Tot i així, conspicus representants de la política catalana han dit la seva les darreres hores. Deixo de banda Duran, que diu que es refia més de Rajoy que de Bárcenas (que se’n refiï, que se’n refiï…) i de Pere Navarro, que farà de simple eco del PSOE (ja sabeu: Bárcenas és un volcà, igual que Catalunya…). El president Mas s’ha permès donar consells a Rajoy (de president a president, deu pensar) i Alfred Bosch ha estat més original al demanar una moció de censura liderada per diputats dissidents del PP. Fins i tot el director d’aquesta casa ha dedicat l’editorial d’avui al que pot suposar per a cada un dels Països Catalans una eventual dimissió de Rajoy. Sí, el tema ens afecta i n’hem de parlar.

Algunes reflexions que se m’acudeixen:
 
1) Ja és ben galdós que ara haguem d’agrair a El Mundo unes revelacions que comprometen un govern espanyol, de dretes i desprestigiat. Anava a dir també el més antipàtic, però aquest títol d’honor el segueixen retenint els diferents gabinets del de les Açores. El Mundo, s’ha de recordar, és el mateix diari que va intentar desvirtuar, fins a l’arcada vomitiva, l’autoria de l’11-M, acceptada per l’àmplia majoria de l’opinió pública, amb l’únic propòsit d’afavorir el mateix partit que avui posa contra les cordes. I ho torna a fer amb la mateixa tàctica: anar suministrant la informació en comptagotes, d’acord amb les conveniències de l’ex-tresorer del PP i amb obvis criteris empresarials.

2) Són realment sorprenents alguns aspectes formals de l’escàndol. La comptabilitat B del partit, ja ho vaig comentar en una ocasió, era anotada en els corresponents “debe” i “haber” (sobretot haber) d’uns llibres més propis del segle XIX. Ara, la prova, sembla que irrefutable, de les converses entre Bárcenas i Rajoy fins fa quatre dies (negades vergonyantment pel dels hilillos) són uns SMS, mitjà no diré que antiquat però sí cridaner en uns personatges de la seva categoria.

3) El pobre partit ja no sap què fer per defensar-se o desviar l’atenció del que ja és un clamor generalitzat d’informacions, opinions, iniciatives de l’oposició i protestes de la societat. Ho han provat tot: el to amable (Sáenz de Santamaría, la niña de Rajoy, amb aquell posat de no trencar mai plats), la negació cínica (la Cospedal o el Carlos Floriano són la perfecta definició del que és “tenir morro” per dir les coses) o l’atac irascible (Alfonso Alonso es va quedar descansat dient que Bárcenas és un delinqüent al servei de l’oposició). Però no, ningú no s’ho empassa, de manera que avui, tatxán, ha comparegut Mariano Rajoy en persona (no en plasma) per, figura, donar explicacions i convèncer la ciutadania de que tots estan més nets que una patena.

4) I tant si ha comparegut. Quina vergonya. Per començar, no ha respectat el pacte entre periodistes i s’ha fet interrogar per un periodista de l’Abc, que li ha fet una pregunta-massatge, com es diu en l’argot periodístic (també se’n diu d’una altra manera, però no ve al cas). Duïa la resposta escrita i ha confós deliberadament els conceptes: no és un xantatge a l’estat, senyor Rajoy, són unes greus acusacions amb proves a un partit concret, formulades per qui li va portar la comptabilitat una bona colla d’anys. La segona i última pregunta, més compromesa, l’ha despatxada remetent-se a la primera, i au, fi de la conferència de premsa. Bendiciones y buenas noches, com diu aquell carota-endevinador que surt a l’APM?

5) Què pot acabar passant? Fins com de grossa es farà la bola? Potser necessitaríem els serveis del futuròleg abans esmentat (1,20 € + IVA per minut) per saber els següents capítols d’aquest sainet. Un sainet que no ha fet altra cosa que fer encara més evidents els trets més característics d’això que ells mateixos anomenen “Marca España”: la corruptela, l’amiguisme, la mentida, la potineria, en fi, la falta d’escrúpols i de respecte als principis més elementals d’un sistema democràtic. És d’això, que n’hem de fugir. I tant si ens afecta!

[Imatge: www.lavanguardia.com]

  1. Jo ho deixaria correr… O millor: correria per fer d’una vegada per totes el referendúm, i deixar que els espanyols facin el que vulguin amb el seu esdevinador. No perdria ni un minut perquè manès un altre que no fòs el Rajoy (“vale más malo conocido que bueno por conocer”, i encara menys quan un d’aquests o és l’Aznar o el Rubalcaba; tots dos tacats de sang).
    Sóc de la opinió de na Elisenda Paluzie (www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2013/07/elisenda_paluzie_pica_el_crosto_a_erc_95157.php)

    Atentament

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!