Albert Vila Lusilla

Ara el Parlament de Catalunya ha aprovat per àmplia majoria una resolució que recull les conclusions del treball de la Comissió d’Estudi d’un nou model de finançament basat – segons que diu el document – en el Concert Econòmic. La resolució posa en relleu els resultats notòriament insuficients del sistema vigent de finançament autonòmic, reivindica un canvi de model, insta el Govern a emprendre un procés de negociació amb el Govern espanyol, a garantir la lleialtat institucional entre la Generalitat i les institucions locals, a crear un grup de treball per a fer el seguiment de la negociació i a mirar d’implicar en els objectius de l’acord tots els sectors polítics, econòmics i socials de Catalunya.

Tot i que es tracta d’un document de naturalesa molt diferent al de l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya, és innegable l’emparentament entre ambdós textos, que pivoten sobre dues idees bàsiques: la de la gestió íntegra de la fiscalitat des de Catalunya, com a procediment, i la del principi d’ordinalitat, com a resultat.

El text present, destinat a establir les bases per a la negociació, guanya de lluny en claredat – i en ambició – el text alambinat, redundant, contradictori i imprecís del text de l’Estatut. (Ja pensava que potser eren manies meves, però vaig quedar refermat en la idea quan López Casasnovas es va referir a les imprecisions i contradiccions del text estatutari inicial en una entrevista al Canal 3/24).

En el punt quart, la recent resolució del Parlament assenyala les cinc característiques bàsiques del nou sistema proposat. I ho fa en ordre pràcticament invers al que seria lògic; potser amb la voluntat d’establir un crescendo fins a assolir el clímax, passa de les qüestions instrumentals als objectius polítics.

Exposant-los en l’ordre que em sembla lògic, les característiques del nou sistema serien les següents:

1. Catalunya fa una aportació a l’Estat per dos conceptes: d’una banda, pels serveis prestats per l’Estat que afecten Catalunya; de l’altra, una aportació en concepte de cooperació interterritorial.

2. Aquesta contribució a la cooperació ha de respectar el principi d’ordinalitat. Si el text estatutari definia aquest principi en termes de renda per càpita, la proposta d’ara ho fa en termes de capacitat fiscal.

3. La Generalitat ha de tenir plena capacitat normativa sobre els impostos suportats a Catalunya.

4. La gestió tributària, en totes les seves fases, correspon a l’Agència Tributària de Catalunya, única administració responsable.

5. Aquesta agència, amb plenes atribucions, ha de col·laborar amb les altres administracions locals, estatals i europees.

No és previsible un recorregut gaire llarg a aquesta proposta. Tal com es podia esperar, el cop de porta del PP ha estat sonor i, en el cas del ministre Montoro, acompanyat amb l’habitual dosi de mala educació. No gaire millor és la perspectiva pel cantó socialista, que a Catalunya s’ha abstingut en la votació de la part propositiva – llevat de la del principi d’ordinalitat, en què han votat a favor. No deixa de ser un avantatge, que ens estalviarà l’espectacle obscè d’Iceta seient en el cantó equivocat de la taula.

D’altra banda, la força de la Catalunya institucional es troba sota mínims. Com ha posat en relleu el president Mas, només que el dèficit fiscal es reduís a la meitat, el dèficit de l’exercici corrent passaria a zero, i encara sobrarien diners per tirar enrere algunes de les retallades més doloroses. Tanmateix el fet es que ens trobem en situació de rescat. Tant se val que se’n digui rescat o no: el fet és que per a pagar a final de mes funcionaris i proveïdors, el govern català ha de fer bondat, ja que el Govern central té plena capacitat per induir un dèficit encara més gran que justifiqui un grau més gran d’intervenció. Com que el grand dessein dels populars va molt més enllà dels temes estrictament econòmics, que ningú s’estranyi si d’aquí a final d’any TV3 passa a ser una ombra del que ha estat i la immersió lingüística es limita dràsticament no solament per la via dels tribunals sinó també de l’asfíxia financera. I per a més escarni, els diners que vagin arribant amb comptagotes constituiran, per via de préstec, el retorn d’una petita part de l’enorme drenatge fiscal que pateix cada any Catalunya.

Com diu el president Mas, o ara o mai, i ha de ser ara, perquè el mai no ens el podem permetre. Però això representa passar a una nova fase en què el govern, amb la implicació activa de tota la societat catalana, haurà de fer, en brevíssim termini, gestos unilaterals valents i arriscats, molt poc habituals fins ara: enguany l’onze de setembre no hauria de ser la lenta i peresosa represa, sinó la ratificació engrescada d’un procés ja en marxa.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!