Albert Vila Lusilla

Si no m’erro, l’extrapolació a tot Catalunya dels resultats de les consultes sobiranistes suggereix un volum d’1.200.000 vots afirmatius.

A les passades eleccions, ERC acaba d’obtenir-ne 219.173, Solidaritat 102.921 i Reagrupament, 39.834; en total, doncs, 361.928. Ens en falta, doncs, la immensa majoria. Acceptem que alguns es poden haver abstingut, uns quants poden haver votat ICV i potser fins i tot alguns han votat PSC-PSOE. Però sembla fora de tot dubte que el gruix fonamental ha votat CiU.

Vet aquí la paradoxa: un partit que no és independentista aplega la gran majoria dels independentistes del país.

A ERC li han sobrat baralles internes i, encara més, manca de cultura de govern: és un partit que, avui com avui, se sent molt més còmode fent oposició, i si és una mica destralera, millor. Tot i això, crec que no és correcte el menysteniment constant que han sofert per part de CiU, i que algunes actituds són fruit, precisament, d’aquest menysteniment.

SI i Reagrupament han estat víctimes, en primer lloc, de la pressa: només en circumstàncies molt especials es pot improvisar un partit en quatre dies. En segon lloc hi ha l’error de no haver aconseguit avenir-se; de tota manera si haguessin anat junts, i acceptant que les sinèrgies haguessin estat positives (també hi ha sinèrgies negatives, no ho oblidem), què haurien tret: 6 o 7 diputats, a tot estirar? Ara SI comença, al meu entendre, amb mal peu: l’estil buscaraons amb què ha encetat la legislatura no sembla el més adequat, i li pot fer perdre adhesions o, el que encara seria pitjor, fer-lo derivar ràpidament cap al populisme.

Queda doncs CiU. Possiblement han tingut més força la credibilitat de qui va fent i mai no estripa res. O, si voleu, us ho concedeixo, la manca de credibilitat dels altres: no és el mateix predicar la independència que mostrar els camins per assolir-la, i això de moment no ho ha fet ningú.

Hem se ser sincers i reconèixer que l’èxit de CiU és, en bona mesura, l’especialitat que té d’intentar fer truites sense trecar els ous. A la major part dels independentistes – que van joiosos a votar a les consultes sobiranistes i que s’apunten decidits a dues o tres manifestacions a l’any – els fa molta mandra pensar que algun dia hauran de protagonitar en primera persona algun acte de desobediència civil. Si tinguessin una vareta màgica que proclamés la independència de Catalunya, no ho dubteu, la farien servir; però si els dius que cal córrer algun risc, per petit que sigui, s’hi repensen i acorden que això és feina dels polítics.

L’inici de legislatura de CiU, en conseqüència, no ha estat gaire engrescador. El pacte d’investidura amb el PSC renunciant a presentar cap mena de modificació de l’statu quo institucional és una renúncia massa evident, i crec que gratuïta. La ràpida degradació de conceptes – de concert econòmic equivalent al basc a nou pacte fiscal – mostra clarament que per aquí tampoc no hi ha gaire res a fer. I el nou govern és una estranya  barreja que caldrà veure si tindrà gaire consistència. Deixem-los els cent dies de gràcia, a veure com s’espavilen.

Pel que fa al front espanyol, ja durant la campanya electoral es va fer manifesta una curiosa tendència a deixar les coses per a més endavant. Si alguna força s’ha de fer davant el PSOE i el PP és justament ara; un cop s’hagin celebrat les eleccions espanyoles – que és quan diuen que pressionaran – ja no hi haurà gaire res a fer. De tota manera no cal confiar gaire en el pes simplement numèric a Madrid. Si et limites a pactar amb el primer, no n’esperis gran cosa; si intentes pactar amb el segon – tipus tripartit – a canvi de rèdits més o menys sucosos, seria estrany que al final no hi hagués una tremolor de cames que ho impedís, i probablement amb raó, ja que el cost que pagaria Catalunya seria enorme i difícilment compensaria; els atacs a què ja estem avesats serien, en comparació, comentaris amables.

El nou govern segurament endreçarà el país: probablement això sí que ho farà bé. De tota manera, seria catastròfic que, per carregar els neulers als difunts Tripartits, es retratés amb traç gruixut l’excès de despesa finrs arribar a l’enorme dèficit acumulat i alhora s’ignoressin els dèficits de finançament, justament aquells que el reivindicat nou pacte fiscal hauria de resoldre.

Hi ha, a més, la lluita contra la crisi. No sé amb quines eines, però si almenys posen una mica d’ordre a la casa i l’endrecen i afavoreixen l’economia productiva ja serà molt.

De tota manera, reduir-ho tot a aquest camp no em fa gens feliç. Com sembla que no fa feliç a Jordi Pujol, que potser està ‘enretirat’ però no pas adormit. Fa pocs dies expressava tres temors en l’editorial del butlletí del seu Centre d’Estudis, tots tres contundents:

La primera [cosa dolenta que pot passar], que la urgència del tema econòmic i social, és a dir, l’angúnia pel problema econòmic i social, fes oblidar o fins i tot deixar de banda temes de gran transcendència política, competencial i identitària. La segona, que això –el deixar de banda qüestions d’autogovern i d’identitat– fos sol·licitat per alguns sectors econòmics de casa nostra. La tercera, que des de Madrid es fes l’oferta de donar un cop de mà econòmic a canvi d’acceptar com a definitives –del tot o amb algun retoc estètic– la situació d’autogovern retallat, de mal finançament de la Generalitat i d’inseguretat i risc en el camp de la identitat, sobretot pel que fa a la qüestió lingüística. És a dir, que ens diguessin: «Us ajudem a sortir del sot, però accepteu la situació fràgil i injusta de les vostres finances públiques, de les vostres competències exclusives i del vostre règim lingüístic».

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!