Al capdavall, la política té més lògica que no sembla a primera vista. Si algú planta una pomera, no s’ha d’estranyar que al capdavall en surtin pomes, i no peres. I si ara els d’ERC han hagut de sortir del Govern per la porta del darrere, només cal dir-los allò que ens deien de petits quan per una imprudència ens fèiem mal: Massa poc!
De debò creia algú que un govern presidit per un membre de l’executiva federal del PSOE donaria pas a un estatut de Catalunya que realment fos un avenç rellevant? El PSC, políticament parlant, no existeix. L’actitud de l’Iceta canviant de cantó a la taula a l’endemà del 30 de setembre no fou cap novetat, sinó que formava part del guió, igual que l’acceptació del projecte el dia abans. Com forma part del guió que els diputats del PSC votin contra la unitat de la llengua catalana. O que es prepari una presència vergonyant a Frankfurt. O…
Totes aquestes coses són tan òbvies que fa una mandra infinita haver-les de repetir. Però no hi ha més remei, perquè l’art d’embolicar la troca fa que al capdavall les coses més elementals no es vegin clares.
Lamentablement l’altra alternativa catalanista no és gaire més sòlida. Potser ho personalitzo massa, però la doctrina Duran és per a CiU el correlat a l’error d’ERC de fer president un membre de l’executiva federal del PSOE. Mirem-nos-ho bé: des del primer dia resulta que no critiquen ERC per aquella atzagaiada, sinó perquè pensen els d’ERC són uns eixelabrats – que potser sí – i que qui ha de pactar amb el PSOE és CiU. Doncs ja veureu quin pa s’hi dóna…
La trobada de l’Artur Mas amb ZP confirma aquest enfocament. D’acord que els pactes d’estat s’han de fer amb els que manen de debò, no amb les sucursals. Però cal estar atents a què es pacta: de debò calia que la rebaixa ens la fessim nosaltres mateixos, després de mesos d’haver estirat cap amunt?
Tal com s’han fet les coses, és tota la direcció política de CiU que queda en entredit, i de moment no s’hi veu la solució. I CiU també té bases, i molts diran clarament que NO.
El nou Estatut no satisfarà ningú: el PSOE i el PP per massa – i si no, ja en parlarem quan calgui aplicar-lo – i els partits catalans per massa poc. El 19 de juny caldrà fer una lectura acurada dels resultats i veure què ha passat a les places fortes de CiU. No voler llegir la realitat – com es va fer amb els resultats del referendum per la Constitució Europea – és com fer-se trampes jugant al solitari: no serveix de res i la realitat acaba aflorant.
I potser aflorarà passat l’estiu. No estaria de més contractar un expert en matisos si es vol passar la doble aventura electoral sense prendre-hi mal. Que el SÍ acrític doni pas – almenys – al SÍ, PERÒ, i que al capdavall permeti reciclar el NO, encara que mentrestant surti un De Gaulle dient que no es pot governar amb "Oui, mais".
En un determinat moment, semblava que la "generació dels fills" havia de somoure el conformisme dels fundadors. Haurem d’esperar a la generació dels néts?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Algun dia els catalans valorarem els sacrificis d’ERC en la defensa de la idea de nació i país.
CiU no seria el que ha estat,sense que els vots d’ERC haguéssin convertit a Pujol en President en un moment històric en que la prioritat era recuperar les institucions catalanes i reconstruir la nació. El "nacionalisme" era fonamental per reconstruïr el que quedava d’una nació que havia patit un autèntic intent de genocidi durant més de quaranta anys sota el jou del franquisme.
I ara,de nou, ERC fa un servei al país provocant un canvi que avanci cap a la sobirania. 25 anys de pujolisme i no hi ha hagut maneres que la dreta nacional penetri en uns sectors socials que a voltes han estat hostils o indiferents en el discurs nacional català.
Només intentant ser de veritat un país normal es pot obtenir una majoria en vots i escons que permeti avançar cap a la sobirania. ERC,té la responsabilitat i la obligació de fer penetrar el discurs independentista des de l’esquerra allà on mai ha arribat la dreta nacional.
Una dreta nacional i una esquerra nacional són les dues cames d’un país sense les quals no es pot avançar. La dreta nacional ha d’impedir l’entrada del PP i l’esquerra nacional té la tasca de créixer i créixer a l’esquerra.
Les coses sembla que poden anar bé, i les enquestes diuen que la dreta nacional i l’esquerra nacional ambdues pugen en vots i escons.
Un pacte nacional entre la dreta i l’esquerra només s’entendrà el dia que la suma d’ambdós sigui prou ampla i clara com per preparar l’Adéu a Espanya.
Hagués estat una tragèdia pel sobiranisme, que ERC hagués pactat amb CiU i durant 25 anys ens haguéssim limitat a treure vots de uns per posar-los als altres. S’ha de créixer. S’ha d’anar a guanyar.
I no existeix cap més manera de guanyar, que tenir els vots i escons al darrera. Per això ERC ha d’estar a l’esquerra ,gestionar diners,i guanyar complicitats entre els catalans que mai s’han deixat seduir per la dreta nacional en 23 anys…
La independència no és una paraula ni una excusa per anar passant els anys. Es un objectiu que s’ha de guanyar.