Albert Vila Lusilla

Blog polític i de dèries diverses

8 de juliol de 2005
Sense categoria
0 comentaris

El butaner paquistanès no hi té cap culpa

La principal dificultat per a la recuperació del català és l’actitud dimissionària dels mateixos catalans. 23.6.2003

Darrerament la gent té la percepció que l’ús del català es troba en una fase de clara regressió. Són moltes les veus que així ho assenyalen, però d’altres hi repliquen acusant aquelles de catastrofistes.

Crec que es fa imprescindible un debat serè sobre el tema, i que per tal que aquest sigui fructífer, cal que uns i altres s’avinguin a destriar finament allò que és, allò que voldríem que fos, allò que raonablement pot arribar a ser i allò que cal fer.

Els profetes de desgràcies haurien d’adonar-se que les visions catastrofistes contribueixen a generar la catàstrofe. La gent no sol apostar pels cavalls clarament perdedors, i si tan negre pinten el panorama, amb aquest mateix fet els pessimistes contribueixen a enfosquir-lo.

També sembla evident que contra això ja no es pot oposar durant més temps cap solució basada en el simple voluntarisme, expressió de la dimissió de responsabilitats de les institucions del país, polítiques i no polítiques.

Dit tot això, sembla clar que sí que el català pateix un greu retrocés en l’ús social. Aquest retrocés té unes causes històriques claríssimes, i uns condicionants polítics també clars, però ens hem d’adonar que avui han esdevingut ja causes en bona part endògenes, i això és molt més perillós.

Vist amb una mica de perspectiva, hi ha un retrocés geogràfic claríssim: Catalunya Nord, Alacant, bona part de Mallorca, cinturó de Barcelona, i la pròpia Barcelona, i, en menor mesura, totes les poblacions una mica grans.

Retrocés funcional: el català serveix – encara – per fer política, i en certs àmbits de la cultura. Però és gairebé absent de la cultura de masses, molt minoritari en la premsa, gairebé inexistent en el món empresarial. Com els malalts valents que volen saber del seu mal, hem d’exigir no pas que ens diguin quin és el llibre més venut en català i en castellà per Sant Jordi, sinó que ens informin de quantes dotzenes de llibres castellans s’han venut per cada un en català.

I retrocés de la genuïnitat: avui a TV3 pots sentir – no pas en la improvisació del directe sinó en telefilms fets a consciència – com parlen de la "font" (en lloc de la plata) plena de menjar o de coses que "oloren" (en el sentit que fan olor). O les irritants confusions entre mirar i veure o entre sentir i escoltar.

Pel que fa al marc polític, en la situació actual ens trobem en un sistema constitucional espanyol que estableix dues categories de diutadans: aquells que poden expressar-se sempre i arreu en la seva llengua, i aquells altres que d’una banda es veuen obligats a conèixer una llengua que no és la pròpia i de l’altra poden fer servir la seva només en la part del territori estatal on és pròpia, i encara amb limitacions.

Que això s’acceptés en el moment constituent es pot explicar per molts factors; que això ja no s’hagi qüestionat mai més, és un simptoma del caràcter subaltern que ha tingut – i té avui – la reivindicació lingüística, fins i tot per part dels partits que es diuen nacionalistes.

I fruit d’això és la consolidació ideològica de les teories bilingüistes, emprades com un recurs clarament defensiu i que ens situen en una posició subordinada: el català necessita protecció no pas perqiè és la llengua pròpia del país sinó perquè "encara" és la llengua més feble.

Des del punt de vista social va haver-hi un element de distorsió decisiu, els efectes del qual perduren: la intensitat i la durada de les onades immigratòries d’espanyols que es van produir, en números rodons, entre el 1950 i el 1975. La percepció de la catalanitat – i en conseqüència l’estatus del català -, políticament i socialment, a la fi del franquisme s’acostava força més al típic de les anomenades minories ètniques: eslovens d’Àustria, hongaresos de Romania, etc. i quedava molt allunyat de les situacions de Suïssa, Finlàndia o Bèlgica. I d’ençà d’aquell moment l’evolució ha estat molt lenta.

Davant aquesta situació, hi ha hagut una política en què la peça primordial ha consistit a estendre el coneixement de la llengua i a creure amb fe cega – és a dir, ni raonada ni ajudada amb mitjans – en un procés espontani d’assimilació de la immigració. És cert que aquest procés espontani d’assimilació s’havia donart ara fa 80 anys, i es va donar també parcialment, en ple franquisme, en llocs on les circumstàncies eren propícies, però no globalment ni en els llocs demogràficament rellevants.

La percepció de la llengua pròpia com a llengua subordinada, arrelada llargament en la història, i que es va agreujar per la força de la dictadura franquista, ha persistit, però, acabada aquesta. La capacitat d’assimilació probablement s’ha afeblit i la percepció de secundarietat ha persistit, ara formulada en termes de la dualitat entre una llengua pròpia – en sentit restrictiu – enfront d’una llengua comuna.

Caldria estudiar la influència de l’òsmosi social, molt positiva en termes de cohesió, sobre l’estatus de la llengua. La combinació de substitució demogràfica, òsmosi social i la tradicional diglòssia dels catalans és el principal repte a què avui ens enfrontem.

Mentre la immigració es mantenia més o menys en guetos, la salut aparent del català podia semblar relativament bona. Però avui hi ha unes classes mitjanes – funcionaris, professionals, directius d’empresa – d’origen espanyol que socialment ja poden trepitjar fort, i com que per a aquesta gent la catalanització ha estat pràcticament nul·la, trepitgen fort en castellà, d’una manera totalment diferent a la del funcionari franquista dels anys cinquanta, i més perniciosa perquè ja no són percebuts com aliens.

La relació sociolingüística entre catalans i castellanoparlants ha estat més o menys sempre la mateixa: mantenir el català només quan no hi ha la més lleu sospita que un dels interlocutors és foraster. Ho veiem en tots els entorns socials i – públicament – en tots els dabats a la ràdio o a la televisió. L’actual sensació de predomini abassegador del castellà no és més que el resultat de la concurrència dels factors assenyalats: és un simple problema de càlcul de probabilitats.

Totes aquesta factors combinats, poden portar a la desaparició del català? Depèn del que entenguem per dasaparició. Si ho entenem en sentit literal, que el català es troba al caire de l’extinció, és fals: és molt clar que no hem arribat a la situació en què massivament els catalans decideixin de parlar en espanyol a llurs fills. L’occità, el friülès, el sard, el gaèlic i tants d’altres idiomes minoritaris encara tenen parlants, i parlants que han après aquestes llengües com a primera llengua. El català podria sobreviure encara molts anys en condicions anàlogues. Normalment es considera morta una llengua quan ja no hi ha parlants que l’han apresa com a primera llengua, i en el cas del català això encara pot tardar força.

El mal del catastrofisme superficial és justament que deixa de banda el veritable perill, que és el de la mera supervivència del català amb uns nivells de funcionalitat similars als de les llengües suara esmentades.

Plantejar el problema en simples termes de pervivència és doncs fer trampa, perquè hi ha supervivències que, si d’una banda són assegurades, de l’altra no representen el sentit pregon de continuïtat nacional.

Darrerament s’ha introduït una altra modalitat de trampa: carregar els neulers a la nova immigració. És absolutament demagògic de dir que el català ha superat amb èxit la primera immigració i que ara la nova onada de paquistanesos, magribins, subsaharians i sudamericans és un problema afegit que ens pot fer recular. I és demagògic perquè són falses les dues premisses: ni és cert que la integració de les immigracions peninsulars hagi estat un èxit ni ho és que les immigracions del tercer món desestabilitzin lingüísticament. Més: a Catalunya la nova immigració és un perill justament només en la mesura que la integració lingüística de l’anterior onada no ha estat cap èxit.

El butaner paquistanès no constitueix cap problema lingüístic. Més aviat podem dir que la nova immigració fa de baròmetre: detecten el problema, i només ens posen en relleu que l’emperador va tot nu. Fins i tot el marroquí més poc espavilat és capaç de dir que els catalans som els amazics d’Espanya. Denunciar el perill de la nova immigració és una variant més d’allò tan antic de matar el missatger quan no ens agrada el missatge.

En quina llengua parla un turc amb un magribí a Berlín, o un sudamericà amb un paquistanès a Roma? En alemany o en italià, naturalment, és a dir, en la llengua de l’entorn, que perceben imprescindible. Doncs per aquest mateix motiu, a Barcelona qualsevol nou immigrant parla – bé amb un altre immigrant que no pertanyi al seu grup lingüístic, bé amb un autòcton – en espanyol.

Com a poble, som especialistes en la tècnica d’intentar fer truites sense trencar els ous. Sovint fem servir aquell insofrible argument de la preservació de la pau social, lamentable no pas pel que diu sinó pel que amaga: d’una banda el reconeixement que n’hi ha uns que tenen el "dret" de sentir-se ofesos i enfadar-se, mentre els altres ens hem d’aguantar per sistema, i de l’altra la indefensió en què ens deixa – en temes reals – la política lingüística que fins ara hem estat capaços de generar.

Per aquest motiu cal reclamar inisistentment que la nova bateria de mesures que ha anunciat el Govern en relació a la nova emigració no quedi reduïda a un pacte entre polítics i dirigents empresarials i sindicals, sense normes ni diners, centrant-ho tot un cop més en el coneixement, i amb l’únic objecte d’aconseguir que no sigui dit que no es fa res.

Però sobretot cal tornar el tema al primer pla del debat polític. Seria absurd embrancar-se en un gran debat nacional sobre la reforma de l’estatut i obviar el tema de la llengua. Ens hem passat vint-i-tants anys fent l’ullet – tu ja m’entens… I tant si ens han entès: ens han ben presa la mesura de la nostra pusil·lanimitat!

I si ara canviéssim? Ja sé que a aquestes alçades se’ns fa difícil d’adoptar posats de cavall guanyador, però si ho intentéssim potser fins i tot recolliríem alguna adhesió.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!