Diletant i dissonant

Els comitès olímpics, els esportistes, els
ministres de l’Esport… sumen les seves veus a un sol missatge: no s’ha de
boicotejar Pequín 2008. Puc entendre la majoria d’arguments que es fan servir contra
el boicot. Fins i tot, compartir-los. N’hi ha un, però, que em supera i que,
justament, és el més utilitzat per la gent d’aquest món: no s’ha de barrejar la
política i l’esport.

Comencem per Pequín 2008. Des de quan la
candidatura de la capital xinesa no fou muntada com una gran operació política
per a presentar la “nova” Xina al món? ¿Hi ha algú que creu sincerament que fou
una iniciativa impulsada per l’amor a l’esport? ¿Hi ha algú que pensa sense
posar-se una bena als ulls que els membres del COI no sabien, quan van
atorgar-li a Pequín l’organització dels Jocs, que li estaven oferint una
oportunitat al Partit Comunista Xinès de fer –o, si més no, d’intentar fer–
propaganda dels seus èxits econòmics?

Continuem amb el viacrucis de la flama
olímpica. Ara que es vol presentar com a inoportú i improcedent, potser fóra bo
recordar que la primera vegada que es va duu la flama olímpica des del mont
Olímpia fins a la seu dels Jocs mitjançant aquest sistema de relleus fou el
1936. Destinació: Berlín. Una idea de la maquinària propagandística nazi. Fou
una iniciativa política execrable. Per tant, se’m fa difícil de sacralitzar
aquesta litúrgia com una activitat desproveïda de sentit polític. El seu origen
la marca i la delata.

Concloem amb la participació dels esportistes
als Jocs. Excepte uns quants privilegiats que compten amb contractes
publicitaris, la gran majoria dels atletes tenen beques públiques. Reben diners
dels nostres impostos perquè puguin practicar la seva afició. I per quin motiu
s’haurien de rascar les butxaques els ciutadans si no fos per l’interès polític
de tenir una selecció “nacional”? Quina altra utilitat tenen per al país
aquests esportistes? Només la de representar un ens polític –l’estat–, afavorir
l’aglutinació dels seus compatriotes i aconseguir de treure alguna medalla que els
permeti de pujar al podi perquè s’hissi la bandera i soni l’himne de l’estat
que els finança. No dic que ells tinguin aquesta vocació; el que dic és que
poden dedicar-se a l’esport d’alta competició perquè tots els estats senten
aquesta necessitat de projecció i hi posen recursos econòmics. No sembla gaire
coherent que s’accepti calladament la política quan fa possible la participació
als Jocs i, en canvi, se l’acusi d’interferència quan pot dificultar-la.

Tots aquests que clamen contra el boicot amb l’únic
argument que s’ha de separar la política de l’esport s’ho haurien de repensar:
si separem realment la política de l’esport, qui surt malparat és l’esport, el
de les competicions internacionals. Desapareixeria perquè deixaria de tenir utilitat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!