Diletant i dissonant

El bloc de Pere Torres

9 de gener de 2007
1 comentari

L’estratègia dels salmònids

Veure els salmons o les truites salvant obstacles riu amunt per anar a desovar a aigües prou calmes i fresques és un espectacle cada vegada més difícil de contemplar en directe. Com totes les espècies, aquests peixos migratoris també pateixen les dificultats notòries de conviure amb la humanitat, que ha omplert les seves antigues autopistes fluvials en una pista americana.

 

De totes maneres, sempre ha sorprès els biòlegs aquesta lluita titànica per avançar contra la fúria de l’aigua, que ha de suposar un desgast energètic tan elevat com incomprensible. O potser no.

 

Un equip conjunt de la Universitat de Harvard i del Massachussetts Institute of Technology va descobrir fa tres anys que nedar contra corrent potser no consumeix tanta energia com sembla a primera vista. En les aigües turbulents es formen molts remolins i els salmònids han après a aprofitar l’impuls d’aquests vòrtexs amb un hàbil moviment de cap. La veritable sorpresa és que els grans músculs natatoris es mantenen pràcticament inactius mentre fan aquests salts endavant –de fet, a una velocitat superior a l’exhibida quan neden en aigües tranquil·les.

 

En això, aquests suculents peixos apliquen una estratègia ben arrelada en el comportament humà. En moments convulsos o caòtics, sempre hi ha qui, sense gaire esforç previ, sap fer aquest hàbil moviment de cap i arreplegar l’impuls del remolí per a impulsar-se cap endavant, sovint esdevenint el beneficiari inesperat de la situació.

 

Si es repassa qualsevol revolució de la història, es pot constatar la pila de mediocres que han acabat ocupant posicions rellevants, de gent sense passat destacable que ha sabut “guanyar-se” un futur destacat. De totes maneres, tampoc no cal que es donin episodis de tanta volada. En totes les agrupacions humanes, siguin més o menys formals, es donen ocasions de prou desordre intern per a causar perplexitat, neguit i desori alhora. És aleshores que sorgeixen els salmònids de la nostra espècie –els vius, que en dèiem abans.

 

Moltes organitzacions ho saben i, per això, han creat dispositius per a prevenir-ho. Són com les barreres construïdes artificialment als rius, que impedeixen que salmons i truites facin plàcidament el seu camí.

 

Ara bé, aquesta prevenció també té els seus efectes negatius quan esdevé un sistema quasi perfecte per a minimitzar la dissidència, dissimular la discrepància i privilegiar l’ortodòxia. Així passa als partits polítics i aleshores es converteixen en màquines monolítiques que perden la connexió amb una societat molt més diversa. I passa a les universitats i es tornen meres fàbriques de titulacions que s’allunyen de l’excel·lència esperable. O passa a les empreses i es tanquen les portes a la innovació endògena.

 

Vet aquí, doncs, un dels clàssics dilemes humans: on s’han de posar els límits? Com dificultar que els aprofitats despuntin –i perjudiquin la societat– sense matar aquella heterodòxia que és la llavor del progrés futur? O, viceversa, com estimular la creativitat –sempre un tant desendreçada– sense afavorir l’èxit dels vividors?

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!