marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
DE LES ILLES OBLIDADES A LES ILLES DEPREDADES
La tardor de 1889, l’escriptor i dibuixant perpinyanès Gaston Vuillier va fer un viatge per les Balears amb la intenció de fer un article per a la revista de viatges “Le Tour du monde”, pionera de les revistes viatgeres, que s’edità a París des del 1860 fins al 1914. Tanmateix, amb el material que en reuní, l’any 1893 edità el llibre “Les îlles oublidées”, incorporant-hi referències a Còrcega i Sardenya. L’any 1973 l’Editorial Moll publicà “Les illes oblidades. Viatge a les Illes Balears”.
130 anys després del viatge de Vuillier ja no podem dir que les Balears i Pitiüses siguin desconegudes o oblidades. I tanmateix d’aquesta sortida de l’oblit pel broc gros i en tant poc temps, Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera no n’han sortit molt beneficiades, si va a dir ver. En aquest procés trepidant de massificació hi han imperat molt més els excessos que no la cura extremadament responsable amb les particularitats illenques, aquells trets constitutius que varen ser apartats perquè es dejectava el localisme i s’enaltia el cosmopolitisme. D’aquesta manera, el preu mediambiental, territorial o social que hem hagut de pagar els illencs per ser líders turístics –en nombre, no en qualitat- ha estat tan alt, tant, que hem acabat fortament empobrits i dolosament endeutats per generacions.
Ahir es constituïren els nostres Consells, les darreres institucions a fer-ho. Així, els nous equips gestors de les nostres institucions en els propers dies es posaran en marxa i maldaran per ben gestionar unes illes greument depredades, sucades fins a la darrera gota i amb un retorn econòmic tan esquifit que pot considerar-se no-retorn.
Si hem de jutjar aquests nous gestors públics per les línies mestres que han dit que seguirien les seves polítiques, l’atenció al medi ambient, la sostenibilitat, l’atenció a la diversitat humana, la igualtat i la defensa del col·lectius LGTBI, la transició energètica i l’atenció al canvi climàtic, per esmentar les més destacades, en seran objectius claus.
Tanmateix, cap institució no ha indicat que la lluita incansable per l’emancipació lingüística dels catalanoparlants farà part de la seva política. Igualment, no han anunciat cap pla de cultura arrelat o autocentrat, com es diu ara. Cap indici que l’ànima de les illes, la que manté la nostra personalitat, serà objecte d’atenció preferent per evitar el seu esvaïment. Sent així, seguirem condemnant el nostre caràcter a l’oblit, car tota inacció en aquest sentit es tradueix en greuge i en silenci.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Aquí hi ha un malentès; o més aviat un vici de significar a la baixa les paraules. Típíc això de l’assumpció del rol aborigen o provincial, respecte a la supremacia d’una Metròpoli.
Si un home, una institució o una entitat diu que, en la seva responsabilitat pública, defensarà la igualtat, així sense cap adjectiu que en restringeixi l’abast. i en tant que la llengua és una de les tres identitats de l’home -juntament amb el sexe i el jornal, que ara m’estalvio de definir perquè no fan al cas del comentari -però sí de l’article. Vol dir que, primer de tot, defensarà que cada home es pugui comunicar igual sense cap perjudici per raó de llengua. És a dir, treballarà en la seva responsabilitat pública, començant per l’exercici mateix d’aqueixa responsabilitat, per tal que tots els idiomes siguin igualment comunicatius; i doncs que les relacions entre dues llengües siguin escrupolosament paritàries en drets, recíproques en fets (en els fets resultants dels drets d’adés, vol dir) i equidistants quant al significat (el significat dels fets d’adés, vol dir).
La normalitat lingüística és la de l’anglès a Anglaterra. Un exemple de tres llengües naturalment paritàries són el gascó, el català i la llengua d’oc o occità, si observem el comportament espontani i tradicional dels paisans de les nacions tressones entre naltres.
Les relacions entre llengües s’estableixen per la projecció interior que té l’una en el país de l’altra, i viceversa. S’ha perversament normalitzat tant el xarneguisme (la jerarquització de l’home per raó de llengua), fins al punt de normativitzar-lo no com a causa sinó com a efecte del mal consumat; que hom pretén establir les relacions entre llengües per la projecció interior de la invasiva en el país de l’envaïda, en vista la publicitat que el parlar pla (la llengua del país, vol dir) té a ca seva.
Agafant el cas del català vs. anglès (pel que és la llengua que més xarnega arreu del món, i com a llengua franca de la plutocràcia que es reparteix la comunicació conclusiva dels hòmens, és a dir, la pericial i la mediàtica), treballar per la igualtat fóra imposar mesures correctives per tal que la publicitat de l’anglès a Catalunya retrocedeixi fins a situar-se en la mateixa projecció que el català té als països anglesos (en llur cas sí que hi escau el sintagma collectiu en plural; i no pas en la denominació del nostre país, que no és pas colonial, ni tan sols expansiu, ans recessiu). Com ara, abolir l’assignatura d’anglès en l’ensenyament, i derogar la presumpció d’intelligibilitat de la bibliografia anglesa com a font d’informació exigible. Només quan l’anglès sigui tan conegut, emprat i significat a Catalunya, com el català ho és als països anglesos, podem parlar d’igualtat entre totes dues llengües -si més no la directa; sense menystenir que per esbiaix en la projecció internacional de l’una i l’altra les continuessin fent indirectament desiguals.
(Del que diem de l’anglès, ho podem dir de l’espanyol i el francès, és clar, sense haver de sorti del cas català.)
Tota altra política que no sigui aquesta, ja es pot etiquetar amb la parauleta bufona que sigui: ‘igualtat’ ‘emancipació’ ‘paritat’ ‘normalització’; que qui no s’enganya és perquè no vol.
Per tal de copsar la maldat de l’acció pública etiquetada d’adés, ara també escauria de fer parangó entre la política xarneguista autoanomenada de normalització lingüística, i la política segregacionista per la simetria entre mascles i femells al si del Gonarcat (enteneu-hi doncs ‘patriarques’ i ‘matriarques’), alçurada al paroxisme de l’obsessió d’un temps ençà -si és que mai n’hem deixat d’estar! La qual no s’estalvia d’enfondir en la condemna a fer i fer-se fer identificar l’home pel gon, i de condicionar-li doncs per allienació tota la vida (afectiva et al.). Tot en nom d’una suposada paritat entre els condemnats. El que ens ha d’amoïnar i escarrassar d’aquest règim sexista, el Gonarcat, és que els urinaris de la presó dels qui pixen drets i els de la dels qui pixen asseguts siguin igual de bonics, útils i suquin càmera la mateixa estona. Tots tips.
La comparança entre l’una i l’altra política, pel que fa a concebre els termes a igualar i els procediments i el sufragi a dur-ho a fi i efecte, no pot ser més desanivellada.
(L’havia anomenada la comparança en temps condicional, hipotètic, i ves l’he acabada fent.)
-jordi isant
Ara que que veig publicat el que en vaig escriure ahir, trobo malaguanyat el darrer paràgraf; perquè no s’atura a ser una comparança, sinó que s’estén fins a fer fer al relat un tomb de noranta graus a tota una altra discriminació -la dels qui no som gonadistes. i això sempre fa mal efecte. i és contraproduent, perquè no hi ha prou espai de maniobra a definir els conceptes que hi fas anar. Adés mateix, la combinació de ‘tota una altra discrmiminació’ i tot seguit ‘la dels qui no som gonadistes’, dit ara així, ha aconseguit, inversament a la intenció, atorgar, ratificar, una identitarietat al gon que no té -no pas més que l’ètnia.
Veig que els comentaris no es poden modificar en els blocs de Vilaweb. Allà altre on en mena un el bell escriptor (jsantandreuisureda.blogspot.com/blogspot), almenys els deixen esborrar perquè el puguis reeditar, amb els canvis pertinents, si és el cas, o desar-lo al calaix de les pífies.
-jordi isant