Oliveres & Forcades Solutions, S.Coop.

(Anava a escriure S.L., però hagués quedat un títol inapropiat).

Els nous apòstols de la progressia post 15-M, enterrats Husserl i Sampedro, és a dir Arcadi Oliveres i Teresa Forcades han tingut la pensada de llançar a l’opinió pública l’enèssim manifest per articular una candidatura política que promogui un canvi “des d’abaix”.

No puc estar d’acord amb la proposta. Entre d’altres raons, perquè tracta el tema sobiranista una mica de passada: defensa el dret a decidir… el model d’estat i de país, sense esmentar mai la paraula independència, mot que continua essent tabú on menys ens ho esperaríem. Aposten un canvi de model, però del model de societat. És a dir, proposen aquesta cosa que no comparteixo i que és plantejar els grans debats ideològics abans de la consecució de la llibertat nacional. Model econòmic?, escola publica o privada?, centrals nuclears? Tot el que divideix una societat (una societat normal, s’entén), traslladat a Catalunya, com volent posar condicions per aconseguir qualcom ja dificultós de per si.

Si només fos això, rai, però és que examinant les grans propostes del frare i la monja (ell ho sembla i ella ho és de veritat), déu-n’hi do el garbuix que s’ofereix. Tot el brainstorming sorgit de les àgores publiques d’ara fa dos anys empaquetat en deu punts, una mena de deu manaments que algun articulista (crec que Vicent Sanchis) ja ha definit de més difícil compliment que els manaments messiànics. A banda del seu caràcter notòriament utòpic, la proposta barreja principis, objectius i mesures concretes, sense ordre ni concert, fet que permet endevinar la precipitació i l’espontaneitat amb que ha estat elaborada: una cosa és la democràcia participativa (principi), una altra un habitatge digne per a tothom (objectiu) i una altra encara l’expropiació de la banca privada (mesura concreta).

En fi, benvingudes siguin totes les aportacions, també aquesta, si denoten un interès per canviar les coses i es fan de manera seriosa i respectuosa, però per a ells va el pollastre.

[Imatge: www.tv3.cat]

5 pensaments a “Oliveres & Forcades Solutions, S.Coop.

  1. Comparteixo en bona part la teva opinió. Tot i que no sé què vols dir quan afirmes que la Forcades és una monja de veritat. 

    Per altra banda si estiméssim de debò la independència de Catalunya (si tots plegats treballessim per ella), res no ens aturaria en cap moment. RES!  

    Imaginem que estimar la independència de Catalunya és com estimar un fill/a que s’ha perdut en un bosc frondós. Quin pare i quina mare que estima el seu fill/a, deixa de buscar-lo/a i de cridar el seu nom ni un sol instant?  Quin pare i quina mare que estima el seu infant que vol abraçar amb tendresa, es desentèn de la recerca constant i NOMÉS perquè hi ha massa esbarzers que els impedeixen d’avançar còmodement? I no dic pas que els pares que estimen el seu fills no puguin témer…, però segur que la POR no els frenarà l’estimació que senten per ell, i segur que cap esbarzer que impressioni no els impedirà de cridar-lo i tenir-lo entre els seus braços ben prest!

    PROU D’EXCUSES!

    Onze de setembre.
    INDEPENDÈNCIA!    

       

        

      

  2. Mentre aquests dos personatges mediatics no critiquin els privilegis que l’Església catòlica apostòlica i romana té a l’Estat espanyol, no em creure res del què diguin.

    És molt fàcil donar una sèrie de dades i noms de delinqüents de güants blancs internacionals, però és molt difícil no caure-li a un la cara de vergonya quan, havent-li demanat (al sr. Arcadi Oliveres) que expliqui el perquè mai parla dels privilegis de l’església catòlica romana, et contesta que el què s’està demanant és demagògia.

    Arta per ara, en aquest bluf, no he vist cap interès per canviar les coses d’una manera seriosa i respectuosa. Per lo menys pel que fa a les polítiques diàries d’aquest país (no així a les polítiques de nivell interplanetari, que és on sembla que estiguin aposentats aquests dos gurus/papes/popes de l’altermundisme jesuïstic).

    Atentament

  3. Ni tan sols es volen mullar articulant un grup polític. Ai, no que s’embrutirien!!! Ells els purs. 
    D’acord amb la teva opinió. Primer independència i després… Primer la llibertat, que la tenim a tocar i res ens ha de distreure d’aquest objectiu, el més preuat per qualsevol humà. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *