Les aigües turbulentes

El 15 d’agost de 2008 vaig prometre en un apunt d’aquest bloc que parlaria dels sioux i dels maoris. Amb considerable retard, compleixo la meva promesa.

Els sioux són un dels molts pobles autòctons de Nord-amèrica actualment confinats en diverses reserves de Nebraska, Montana, Dakota del Sud, Dakota del Nord i Minnesota (Estats Units), i Alberta, Manitoba i Saskatchewan (Canadà). Són uns 153.000 individus segons el darrer cens, autodenominats ikce wikasa (“homes lliures”). Lingüísticament formen tres grups: dakota oriental o santee, dakota occidental o wichíyena, i lakota.

La història moderna dels sioux és un no parar d’adversitats. L’aparició dels colons blancs a meitat del segle XIX va comportar els primers problemes (“hombre blanco joderlo todo” es diu). El primer enfrontament es produí el 1863: la guerra acabà amb la derrota dels sioux, encapçalats per Taoyate Duta (o Little Crow), que fou mort i amb el cap exposat públicament (de què em sona això?). La següent guerra, de Red Cloud, acabà amb el tractat de Fort Laramie, de condicions draconianes per als sioux. El 1870 obtingueren del president Grant unes terres on poc després s’hi descobrí or: la marea de colons va provocar que els obliguessin a ser confinats en una reserva el 1876, cosa que va donar lloc a una nova guerra i a noves humiliacions: se’ls prohibí l’ús d’armes de foc, es van exterminar els búfals i el 1883 es prohibiren les pràctiques religioses i l’ús de les llengües nadiues (més situacions que ens són familiars…). Cap el 1890 es produeix l’internament definitiu en reserves disgregades i la subhasta de terres: els sioux perdrien les 4/5 parts, a més dels parcs naturals.

Comença un període de fredes i de calentes: es poden dedicar a l’agricultura però no a la ramaderia, per no fer la competència als grangers blancs, adquireixen la ciutadania nord-americana però són enviats al front durant la I Guerra Mundial (la majoria dels 10.000 indis morts foren sioux), els construeixen el famós monument dels quatre presidents a Rushmore, territori sagrat, i hi ha una forta cristianització, però també s’introdueixen l’alcoholisme, l’esterilització de les dones i la corrupció entre els caps tribals.

Els anys seixanta comença l’emigració cap a les ciutats i la conscienciació política, social i tribal: fundació de l’American Indian Movement, impuls de la llengua a les escoles, ràdios, diaris… Noves protestes els anys setanta acaben amb la promesa de millora de les condicions de vida i de revisió del tractat de Fort Laramie… promesa que no es compleix. En tres anys moren 50 activistes indis. La compensació ve amb les lleis d’Autodeterminació (accés a fons federals i traspàs de serveis) i de Llibertat religiosa (autorització de rituals tradicionals). Els darrers anys les lluites dels sioux han estat de caire ecologista (recursos hídrics i centrals nuclears) sense deixar de banda les dramàtiques estadístiques d’aquest sofert (com tots) poble: ingressos de 250 $ al mes, 70 % d’alcoholisme, esperança de vida entre 55 i 60 anys i un atur de fins el 80 %.

Aquest és un resum, forçosament perentori i esquemàtic, de la història dels sioux. No sé si amb aquesta pinzellada dono compliment al meu compromís (com a resposta a un comentarista que en el seu moment m’ho va tirar en cara), però en tot cas m’ha permès conèixer-los una mica millor, amb alguna sorpresa. Aprofundint una mica, m’he topat amb el Consorci de la Llengua Lakota i amb aquest curiós diccionari on line lakota-anglès, anglès-lakota.

[Informació extreta de l’article sioux de la Vikipèdia; imatge: el famos ‘Tatanka lyotake’ o ‘Toro assegut’, temakel.net]