Maneres i maneres

No hi ha setmana sense que aparegui una nova paraula, un nou concepte. Aquesta, per molt Santa que sigui (ho és?) ens aporta aquesta cosa de l’escrache, de procedència argentina, i que consisteix en reivindicar determinats objectius, pressionant els polítics tot protestant davant de les seves cases. Les accions s’han multiplicat els darrers dies, organitzades per la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, contra domicilis o despatxos de polítics del PP.

A això al meu poble abans en dèiem coacció. Les dramàtiques circumstàncies de moltes famílies, que veuen com perden casa seva per problemes amb les hipoteques, fan que siguem molt comprensius amb aquesta nova modalitat de lluita política, però, ben mirat, no és la solució. Per aquí no anem per bon camí. És sabut que una de les maneres d’amenaçar algú és recalcar-li “sé on vius” (cosí germà d’allò tan vulgar de “em quedo amb el teu careto“, que un servidor va aprendre a la mili). Bé, doncs determinats col·lectius ja s’han preocupat de saber on viu fulano de tal o mengana de qual, sempre amb algun càrrec institucional, convocar-hi una concentració, proferir crits i enganxar dotzenes d’adhesius a la porta.

Hi ha maneres i maneres de defensar idees i aconseguir objectius polítics o socials. Si fóssim una societat com Déu mana tindríem unes instàncies polítiques i judicials transparents, àgils i eficaces que servirien per vehicular les demandes de la societat, introduir millores en el funcionament de la cosa pública i arbitrar solucions acceptables per qualsevol problema o conflicte que es plantegés. Si fóssim una societat com Déu mana tindríem també uns grups de pressió, uns lobbys, perfectament reconeguts, legitimats i transparents que servirien per aconseguir els objectius que es marqui cada grup social tot fent servir procediments estríctament democràtics i pacífics.

Això passa a les democràcies més consolidades. Aquí, no. Aquí no tenim ni una cosa ni l’altra, i quan explota, amb tota la seva intensitat, el drama de la gent desnonada o a punt de ser-ho, la solució fàcil, mediàtica i, si se’m permet, cutre és la d’anar a fer la pasqua al polític de torn. Em pregunto si, per molt del PP que siguin, es mereixen aquestes maneres de fer i, el que és més important, si realment serveixen d’alguna cosa.

[Imatge: foto PAH València; ecodiario.eleconomista.es]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *