marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

4 de setembre de 2017
0 comentaris

EL PITJOR DE TOT

Et despertes quan la claror encara s’ho pensa, a la primera nota del despertador, amb tot el cos maçolat, com si no haguessis dormit gens o que ho haguessis fet fermat dins un sac que han carregat i descarregat durant tota la nit i sense cap contemplació, i el primer que penses, abans i tot de posar la cafetera al foc per assaborir el cafè bullent i bofegador, és que el pitjor de tot és el que té de bo això que en diem vida.

I et demanes d’on ha sortit aquest pensament morat com si t’haguessis copejat la mollera. I et sents atordit per això i per allò, i quan vas per aixecar-te el món et volta com si fos una balfuda nafrada pels polls rebuts en cent-mil jocs; una baldufa de raça dreturera i forta ferida però no retuda, amb el clau gens rom disposat a preservar i defensar el seu cercle de ball i de baralla.

I t’arrambes a la paret per evitar caure i t’adones que les cames et fan figa, que ets un cos d’aigua gelada que es fon ràpidament escampant matèria llefiscosa i enganxadissa per tot el dormitori. I és quan veus boirosament que els llibres et miren espantats i ben oberts, fent passar ràpidament les fulles, com si et volguessin oferir-te l’aire que et manca. I abans de perdre el món de vista un xiulet molt agut te travessa el cap de templa a templa per deixar-te a la pensa la veu d’una dona que no veus i que molt lentament i seductora et diu que el pitjor de tot és el que té de bo això que en diem vida.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.