Cròniques papals (1): els ‘meus’ papes

Per si algú encara no n’era coneixedor, la setmana que ve es reuneix finalment en conclave el Col·legi Cardenalici i, presumiblement, coneixerem el nom del nou pontífex. Bon moment per divagar sobre el tema amb alguns apunts personals, que començaré avui repassant el que en podríem dir els  “meus” papes.

Quan jo vaig néixer, estava a les acaballes del seu pontificat Pius XII, aquell aristòcrata romà, impassible, de mirada inquietant, a qui la història va deixar en mal lloc, des d’haver de fer front al drama de la Segona Guerra Mundial (amb totes les acusacions posteriors de passivitat o connivència amb els règims dictatorials, bastant injustes al meu entendre) fins a haver de ser substituït per una figura molt més estimada i propera com Joan XXIII, circumstància que va deixar en l’oblit les seves innegables virtuts.

Joan XXIII va regnar quan jo era ben petit i no en recordo res. Les úniques referències que ara em vénen a la memòria són un llibre que corria per casa amb la seva biografia: el dibuix de la portada era un senyor gros, vestit de blanc, rodejat de nens i que, pel que sentia, era molt estimat pel seu tarannà. Ho corroborava el meu pare, a qui li havia sentit dir en moltes ocasions que les dues úniques figures religioses que li queien bé eren sant Francesc d’Assís i Joan XXIII. Efectivament, el papa Roncalli sempre va caure molt bé a creients i no creients, però amb els anys també ha quedat en l’oblit: les noves generacions no saben de l’impuls renovador que va representar el Concili Vaticà II, ni el que va suposar en la lluita antifranquista l’existència d’una Església distanciada d’aquell règim execrable. Només aquesta desmemòria explicaria la petició, que hem sabut fa poc, de que l’Hospital Joan XXIII, de Tarragona, deixi de tenir aquest nom. Francament, qui no té feina el gat pentina.

(continuarà)

[Imatge: Pius XII beneint; www.vaticanhistory.de]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *