Les aigües turbulentes
Bloc personal de Jordi Casadevall Camps
Jo em pensava que dedicaria el comentari a discutir-me o a desaprovar el meu apunt, tot defensant les bondats (que les té) de la figura de Chávez i del moviment que li dóna suport, però aquesta defensa no la trobem fins al final del seu comentari, després de fer nombroses consideracions sobre l’autoria de l’article “Els somnis de Chávez, els nostres somnis”. Jo mai vaig dir ni que fos d’ella ni que no fos d’ella, només tenia clar que la seva autoria era d’un tal David Segarra, i que va ser reproduïda per Vilaweb i per alguns blocaires. No m’interessava qui deia allò dels somnis, només distanciar-me del que deia Segarra: efectivament, els seus somnis no són els meus. Fi de la primera part.
Pel que fa al seu darrer paràgraf, La Belén de Madrid entra en un interessant però també perillós exercici de comparar Veneçuela amb Espanya. A veure. Hi ha qui diu que Veneçuela s’ha tornat una dictadura amb Chávez: jo no ho comparteixo. Sí que crec que és una democràcia de baix nivell, amb una constitució, petita o gran, violentada no fa ni vint-i-quatre hores, amb uns tics autoritaris, populistes i demagògics i amb uns amics internacionals que deixa’ls córrer. Chávez no era un dictador, però el seu cos (que embalsamaran com Lenin) va ser vetllat per Ahmadinejad, Lukaixenko i Raúl Castro, que sí que ho són. En canvi, el rei d’Espanya ho és perquè així es va ratificar en un referèndum constitucional, perquè l’estat espanyol, amb totes els ets i uts que poguem arribar a trobar-li, és un país democràtic.
Gràcies per la teva aportació, Belén.
[Imatge: el cadàver de Chávez, ben acompanyat; rera Ahmadinejad, un crucifix com els que deuen estar prohibidíssims a l’Iran; www.voanoticias.com]
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Cadascú és ben lliure de tenir els somnis que vulgui permetre’s. El que no trobo clar és que aquests somnis [o malsons, segons com es vulgui mirar] ens els vulguin fer combregar sí o sí per no sé quins set sous a tota la població.
Atentament
El populisme i la idolatria del líder, la contradicció o la paradoxa en les formes amb el fons, potser és connatural i transversal, en aquest continent on ara visc (heretat potser dels espanyols caciquils, qui sap, tot que al nord també es dóna), per tant aquest no és el punt de mira, el punt de mira és el suport o no de la gent, i el canvi de polítiques radicals, desobeïnt un sistema i ordre polític i econòmic mundial (del món ric, vull dir, però en perpétua crisi) i llurs potències dominants (dictatorials “para con” la resta del món) I aquest llegat és el que no cal oblidar.
Els funerals d’Estat, són similars a tot arreu, i molts molt anacrònics i plens de parafernàlies… El ritual del dol, i el del protocol, són els que més entusiasmen, i si van junts, ja ni parlem.
D’altra banda, no entraré a analitzar ara altres sistemes polítics, ni en la forma ni en el fons, ni a comparar, ni a definir què s’entén por democràcia i que és realment (no crec que les democràcies tradicionals representatives occidentals siguin democràcies reals) perquè per fer-ho necessitaria un apunt sencer… Que coi, un dia d’aquest en faré un i te’l dedicaré jo també!
Però això serà altre dia, que en aquestes latituds són les 3:40 de la matinada, i no són hores, sinó de dormir!
Apa bona nit, i bon dia per vosaltres.
Ah i gràcies per decicar-me un post, com dic aquí, mai me n’havien dedicat un tant explicitament, que jo recordi.
Salut!