Les filigranes dels Gaudí

Està vist que no podem tenir uns premis cinematogràfics normals, potser perquè el nostre país no ho és, de normal, encara. Morta i enterrada l’estupefacció que em va causar l’assabentar-me que els premis s’anomenarien Gaudí, un personatge tan lligat al món del cinema com Goya, i superada la vergonya aliena de la gala de l’any passat (ai, el cavall…), enguany les peculiaritats de les bases, les conveniències i els vots del jurat s’han confabulat per donar el premi a la millor pel·lícula en llengua catalana a, atenció, un film mut d’ambientació taurino-flamenca. No es tracta de tornar-se essencialista, ni enrocar-se en un xovinisme ridícul, ni fer-se el catalanet barretinarie curt de mires, però… no hi havia cap pel·lícula més ad hoc per merèixer el premi?

Altres films premiats conviden també a qüestionar-se la lògica dels guardons: Lo imposible, Una pistola en cada mano, The Pelayos… No m’estranya que un blocaire d’aquesta casa es pregunti fins a quin punt ens hem de sentir aquestes pel·lícules com a nostres. Jo li responc el què penso: no és tan important que els catalans ens les sentim nostres (què vol dir això, exactament?) com que sigui la resta del món qui les vegi com a catalanes. Això és el verdaderament important i em temo que el públic forani no només no les sentirà com a catalanes sinó que ni tan sols sabrà que ho són.

Sí, ja ho sé. És el que hi ha i la vaca, tot i l’esforç dels darrers anys, no dóna per a més. És molt difícil crear unes inèrcies, un públic fidel, un star system, en definitiva consolidar una indústria que sigui a l’hora pròpia (parlada en la nostra llengua, no cal ni dir-ho) però també amb projecció universal. I qui sigui rendible i de qualitat. Quasi res.

Ajudarà a aconseguir-ho, també en això, la independència del nostre país. Com un tast il·lusionant del que vindrà, la intervenció de Montserrat Carulla, esplèndida, lúcida, estimulant, no va deixar marge al dubte: “sóc actriu, catalana i independentista”, “el meu independentisme no va contra ningú”, “he tingut un somni que voldria que fos aviat realitat, veure la meva terra justa socialment, pròspera culturalment i lliure nacionalment”. Quan això s’esdevingui, els premis del cinema català premiaran, doncs això: el cinema català, i no caldran segons quines filigranes.

[Imatge: www.ara.cat]

Un pensament a “Les filigranes dels Gaudí

  1. Crec que l’encertes quan dius que serem no solament nosaltres, sino els altres, els que jutjaran si aquestes pel.licules son catalanes. No es tracta, efectivament d’essencialismes doncs d’altra manera negariem la propia evolució de la nostra cultura i la seva interacció amb la resta. Pero interacció no es el mateix que negació, ni és el mateix que confusió, ni és el mateix que substitució, ni és el mateix que estafa, mala qualificació o dissolució. Quan veig una pel.lícula francesa, deseguida queda clar. Quan veig una pel.licula espanyola (vull dir de la confusió irreparàble castellano-andaluso-espanyola) es veu ràpid. Quan en veig una Argentina, també. Vol dir això que son dolentes? NOOO, sino que hi ha uns deixos que son identificables. I a vegades es vol que no s’identifiquin de forma expressa. Per exemple, “lo imposible” podria ser una pel.lícula americana i únicament es una anécdota que alguns actors o el mateix director, tinguin casa a Barcelona. No, no ho critico, pero quan es tracta de parlar de cinema català, em de tenir en compte a què ens referim per no fer truco, legítim, pero truco. Un altre exemple. Pa Negre, no únicament es una pel.licula amb artistes residents a casa, sino que es una pel.lícula catalana. No que m’enteneu?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *