Altres films premiats conviden també a qüestionar-se la lògica dels guardons: Lo imposible, Una pistola en cada mano, The Pelayos… No m’estranya que un blocaire d’aquesta casa es pregunti fins a quin punt ens hem de sentir aquestes pel·lícules com a nostres. Jo li responc el què penso: no és tan important que els catalans ens les sentim nostres (què vol dir això, exactament?) com que sigui la resta del món qui les vegi com a catalanes. Això és el verdaderament important i em temo que el públic forani no només no les sentirà com a catalanes sinó que ni tan sols sabrà que ho són.
Sí, ja ho sé. És el que hi ha i la vaca, tot i l’esforç dels darrers anys, no dóna per a més. És molt difícil crear unes inèrcies, un públic fidel, un star system, en definitiva consolidar una indústria que sigui a l’hora pròpia (parlada en la nostra llengua, no cal ni dir-ho) però també amb projecció universal. I qui sigui rendible i de qualitat. Quasi res.
Ajudarà a aconseguir-ho, també en això, la independència del nostre país. Com un tast il·lusionant del que vindrà, la intervenció de Montserrat Carulla, esplèndida, lúcida, estimulant, no va deixar marge al dubte: “sóc actriu, catalana i independentista”, “el meu independentisme no va contra ningú”, “he tingut un somni que voldria que fos aviat realitat, veure la meva terra justa socialment, pròspera culturalment i lliure nacionalment”. Quan això s’esdevingui, els premis del cinema català premiaran, doncs això: el cinema català, i no caldran segons quines filigranes.
[Imatge: www.ara.cat]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!